dimarts, 18 de desembre de 2007

I malgrat tot... seguir sent


Cardona és potser la població més pintoresca de la Catalunya Central. En termes empresarials compta amb uns inputs difícilment inigualables: la vall salina, el castell, l’entorn natural, el nucli antic, la seva pròpia història, etc... Aquesta dotació tant i tant important sembla no ser suficient per assegurar un correcte desenvolupament. Es possible? Què passa?
Mirem-nos-ho de forma sintètica. Cardona compta també amb una sèrie de condicionants que li resten brillantor i sobretot projecció. Per dir-ho suaument, sempre ha estat oblidada per l’administració fins el punt que s'han produït autèntics desequilibris: assetjada durant anys a principis del segle XVIII, explotació descontrolada i desaforada del recurs miner, delictes ecològics, flux d’immigració enorme difícilment integrable, tancament de les mines, emigració a gran escala, subsidis que frenen l’emprenedoria, cap mena d’ajut de l’administració, entrebancs i més entrebancs.... i malgrat tot... hi ha Cardonins que se senten més Cardonins que mai, que treuen pit i diuen, “no senyor, això no pot anar així.” I llavors sorgeix des de la cendra més freda un bri de foc inconformista i amb ganes de tirar milles des dels organs de govern local: comença la reconstrucció e Cardona, amb il·lusió i amb ganes de treballar un grup de gent comença a incentivar l’amor per la terra, l’orgull, en definitiva inicia l’encarament amb la consciència del seguir sent. I “som-hi, tenim molt a oferir al poble i a la seva gent”, partint de l’orgull i l’estima cap a la terra que els ha vist créixer, defugint de complexos estúpids, i emprenent sobretot emprenent.
Aquest és el camí, l’estimació cap a la comunitat, al patrimoni, a la història... fent feina, fent camí.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Doctorat em Creació, estratègia i gestió d'empreses

Aquesta setmana he començat el doctorat a la UAB. Sóc l'únic europeu del programa, ja que la majoria dels meus companys venen d'Amèrica del Sud. Les sensacions de moment sín inmillorables.... les idees venen i venen... espero encertar-la amb la tesi!

Us mantindré informats de tots els meus passos! Podeu trobar informació del programa a:
www.uab.es/PDF/PDF_1182149445559_ca.pdf

dimecres, 26 de setembre de 2007

Enric Casi a la FUB

Enric Casi, director general de Mango, serà avui a la Fundació Universitària del Bages.
El directiu, que ha estat escollit "directiu de l'any" explicarà el desenvolupament comercial que ha experimentat la marca Catalana, present ja en més de 80 països.
La conferència, enmarcada en el cicle de "casos d'èxit", servirà per donar el tret de sortida al curs 2007/2008.
Hora, 19:30.

dimarts, 25 de setembre de 2007

Camp xou. Estadi del FC Barcelona

Home, admeto que et calia una bona perruca. Per mantenir el teu adjectiu, encara que fos. Encara impressiones amb el body, però el teu pòrtland d’anys cinquanta, Porcioles fashion, començava a ser un greu atemptat al disseny de la meca postolímpica. M’alegra que als 50 anys, sens dubte una edat perillosa en l’esport de la seducció, hagis decidit cobrir-te amb un vestit de lluentons. Així compareixeràs radiant i aflamencat els vespres de festa major, amb una alegria meridional ben pròpia dels nostres mandataris. No puc compartir algunes veus que s’exclamen per l’excés de llums, i que rondinen contra les pol·lucions nocturnes que escamparàs. El que ara ens cal als barcelonins, precisament, és una exhibició de fulgor que espanti les tenebres, tot sabent que, si algun dia se’ns fonen els ploms, sempre podrem confiar en tu, al·logen colossal, per il·luminar les nostres vergonyes. Felicito l’inefable Foster, que de ribots i xerracs no en vol saber res: a partir d’avui proposo que sigui rebatejat com a Norman el Lampista. I trobo molt bé l’objectiu últim de la brillant reforma, que consisteix a recuperar Ronnie el Tronera amb un desplegament autènticament carioca, propi dels Dancing days, on només el Gaúcho podrà trobar el (gol) nord gràcies a les seves proverbials ulleres de macarronet de disco. Seràs l’espectacle que ens mereixem. Un Camp xou per admirar des de fora i on, a la fi, les ensopegades de dins ja no ens trauran la son.

divendres, 21 de setembre de 2007

El més gran...



“ Els amics de debò es porten al cor”. Aquesta és la lapidària frase que la meva dona Eva va escollir per calmar la meva tristesa al saber la marxa laboral de l’Àlex. En certa mesura ha aconseguit apaivagar el sentiment de desemparament que sento. “El Kaiser ens marxa”, repeteix i repeteix el meu cap.

Persona. Aquesta és la paraula, vista des de totes les vessants, que millor defineix l’Àlex. El talent sobrenatural, la personalitat exquisida, la extraordinària visió i la mà esquerra per fer fer la nostra feina sempre dosificant-se amb equilibri el converteixen en un líder moral sense fissures.

De pas pausat, però segur, pesat però elegant, és el professional més solvent que he vist mai. Gestionar efectivament es pot fer des de una gestió afectiva. I aquesta és la seva gran virtut: gestionar efectiva i afectivament.
La profunditat humana de l’Àlex és tan brutal que converteix els seus companys de feina en els més lleials dels aliats… però ull!! El lideratge de l’Àlex és natural, estructurat, no imposat, i d’una autoritat moral que fa que cada objectiu prèviament pensat, cooperat i teixit acabi amb una operació concreta que segur té la implicació de tot el seu equip.

Compartir aquest temps amb el meu cap ha estat el millor regal de reis de l’any 2007. Gràcies Àlex, gràcies Kaiser. Al teu servei fins el final. Ets un mirall al qual mirar-me i donar-me compte que sóc tan petit… i tu tan gran…

dimarts, 7 d’agost de 2007

CATALUNYA COL·LAPASADA




CATALUNYA DESSAGNADA I COL·LAPSADA

La situació que viu Catalunya fa reconsiderar moltes coses: Renfe tercermundista, l’aeroport impropi de un país com el nostre, milers de persones encara sense llum... i a sobre en plena temporada turística (i per segon any consecutiu) caos a les autopistes de pagament.... Ofegament permanent que afecta al nostre dia a dia.






És evident que ens trobem en el pitjor moment des de fa molts anys. Res funciona i el Govern venut, creient i de vacances no diu res... La injustícia econòmica que viu Catalunya comença a arribar al carrer, i aviat tots ens adonarem del que ja fa molt que alguns diem: això no pot continuar així; l'ofegament que patim és similar al garrot vil. Ja n'hi ha prou. La solució només és una: Sobirania.

dilluns, 23 de juliol de 2007

Llocs amb Valor I


Lloc amb Valor


Botiga DESIGUAL, Plaça Catalunya Barcelona

Per fi una botiga de roba que m’agrada!! Ja era hora!

Desigual ha formulat una botiga que encaixa amb el que jo considero valor: és una botiga de roba inspirada en un mercat. Si si, en un mercat: amb la paradeta del peix, el pa, etc.. tot són petites paradetes dina la botiga on s’exposen samarretes en massa, grans quantitats de samarretes que transmeten la sensació de preu, plegades de forma no convencional (com un rotlle), els colors vius generen volum. La llum també ressalta el volum de les peces de roba, defugint així de les clàssiques botigues on tota la roba està penjada a les parets i en alguna illa central.
L’ambientació és reforçada amb objectes que ressalten el regust de mercat: alls penjats, barres de pa, balances, expositors de vímet, pòsters de peixateries, etc... Fantàstic.



Un altre element fantàstic e´s la comunicació: senzilla i trilingüe. 3 Cartells de fusta són suficients per senyalitzar la roba d’home,i la de dona i els vestuaris. I les ofertes, amb un explícit “Chollos”, en un cartell sobre una muntanya de roba.

Per últim i per no fer-me pesat: em merchandising interior està perfectament estudiat perquè no hi hagi punts morts i els fluxos de gent siguin constants i desconcentrats. Però el visual merchandising exterior és increïble: abans d’entrar a la botiga hi ha una saleta amb tot el sostre ple de samarretes penjades com si fossin pernils, les parets són fosques i ressalten moltíssim. Una música estrident però de bon gust fa que tothom que passa per davant de l’entrada faci una ullada a d’interior de la botiga.... al final un festival de colors de un mercat tradicional de samarretes.... irresistible....

Ah! El preu? Qui es fixa en el preu en un lloc així? Però fins i tot en això se’ls ha de donar un 10. Preus ajustat i roba de qualitat. Meravellós. Val la pena visitar-los.

ATRIBUTS SUGGERITS: Calidesa, Qualitat, Preu, Modernitat.

Afegint valor

Ja ha arribat l'estiu, i per molts ara comença el període de relax i gaudiment. Un bon punt de partida pot ser la degustació de un bon plat de creació, el passeig per un carrer comercial, etc...
En aquesta nova entrada, em proposo llistar alguns dels negocis o empreses que he vist amb valor. Què vull dir per valor? Em refereixo a la diferència que hi ha entre el que hem pagat i el que hem rebut. Si aquesta resta és positiva vol dir VALOR.
D'alguna manera reflexa el valor esperat (el que esperem pel que paguem) i el que finalment hem rebut. Quantes vegades hem dinat un menú de 9 €... i el resulatat ha estat una escalopa refregida, que té gust de tot menys d'escalopa? Quantes vegades ens hem sorprès per la cuina d'aquell bar de poble? La diferència és grossa, oi?
Intentarem fer un full de ruta, perquè els nostres intents de cercar valor siguin més profitosos...

Tothom hi és convidat, tothom pot aportar punts de vista... Salut!

dimecres, 4 de juliol de 2007

El talent com amenaça

Quantes vegades hem vist que decisions del tot lògiques, han quedat al calaix de qualsevol directiu per qüestions personals. Millor dit, quan un treballador sense càrrec directiu apunta maneres, amb idees fresques i revolucionàries, amb un carisma natural, etc...i té la gosadia de proposar alguna acció nova, té 2 sortides:

a) L' idea és expropiada pel director o gerent, sent ara idea original d’aquest, i sota risc d’acomiadament en el cas que algú vulgui posar en qüestió la seva autoria.

b) El treballador rebel, rebrà una negativa permanent en totes i cada una de les propostes que faci, siguin o no profitoses per l’empresa. La intenció del director o gerent és fer-lo avorrir del propòsit que s’havia marcat de sobresortir de la mediocritat per innovar: no fos cas que algú pensés que el treballador és més brillant i preparat que el directiu, i per tan perillés la seva cadira.

Totes dues opcions, són moralment de terra cremada. S’imposa la mediocritat. No es prima la innovació, la motivació personal, etc... sinó que és un “guiatge” per la carretera de la rígida penositat, evitant així que el conductor més experimentat i autovalorat, perdi el seient del volant a favor de una persona més preparada, amb més il·lusió i sobretot encara no corrompuda pels vicis de la mediocritat.

I el final què? Ens queda un mediocre, donant ordres absurdes, antiquades, sense sentit... i sobretot... un talent desaprofitat que hagués pogut aportar valor a l’empresa, sense haver fet perdre la cadira a ningú: perquè quan hi ha valor, n’hi ha per tots.

Durant la meva trajectòria professional, he tingut la sort de tenir caps que es preocupaven només de generar valor afegit, i sempre han escoltat les propostes del seu equip de col·laboradors. El meu director actual però, és el millor exemple portat a l’extrem: no només accepta, comparteix i valora els suggeriments i idees, sinó que aconsegueix les millors condicions perquè aquesta creació de valor no pari de créixer.
Perquè el valor, com l’amor, només creix si es comparteix.
Moltes gràcies Àlex.

dilluns, 18 de juny de 2007

Impactes definitoris

Aquest cap de setmana diferents actes, fets i comentaris m’han fer topar de morros amb la crua realitat que tenim al nostre país. Aquests impactes emocionals m’han fet reflexionar sobre la societat catalana que tenim, i en la que temo tindrem.

Regió d'Espanya amb dialecte propi

Un bon amic palestí resident a Alemanya durant molt temps, i ara català de soca-rel, em comenta que els seus tiets alemanys han quedat esparverats al veure com molts diaris alemanys definien a Catalunya com a "regió d'Espanya amb un dialecte propi". Diuen que no som nació, no tenim llengua... en fi... més a prop d'Andalusia que d'Escòcia... Veient això, em pregunto què està fent la Generalitat per projectar el meu país a fora, explicant qui som què fem, etc... però es clar, potser el que està fent és projectar precisament el que diuen els diaris alemanys. La vocació europeista dels catalans està en mans de una gent que pensa que no som nació, que només fan servir el català en actes públics, i que amaneixen els plats de la política catalana amb un oli de quarta categoria que amaga els gustos més genuïns.

Plaça de braus plena a vessar

José Tomás és avui l’home de culte de moltes persones. Més enllà de les obvies discussions sobre la moralitat de les curses de braus (totalment inútil, només hi ha una solució humanament possible), em quedo amb tot el que significa aquest espectacle viril, intolerant i caspós. El folklore més cínic i sanguinari ha tornat amb força a la monumental... i diuen que n’hi haurà més. El més preocupant? La diversitat de perfils assistents a l’ultima matança: de Serrat a Mercedes Milá, passant per Sabinas, Esperanzas, Gimfarrés.... sóc jo l’ésser rar a qui ni li agraden les tortures? Sóc jo només qui associa el toreig amb una forma de ser i pensar?

Nit de goig madridista

Per acabar la festa, el Madrid CF guanya el que ja havia guanyat la setmana passada, la lliga. Felicitats al Madrid, doncs. Però... com és que em va donar la sensació que a Catalunya hi ha tants madridistes com barcelonistes? La gentada i la festa de petards va ser abundant i s’ha allargat fins a altes hores de la matinada... i amb que "vivas españas" com a fil musical. Només una reflexió: perquè els jugadors del Madrid quan guanyen treuen banderes espanyoles? Els del Barça, o almenys alguns, treuen la senyera amb l’ànim reivindicatiu de la seva terra. Catalunya, no té estat i és lògic que hi hagi qui vulgui donar a conèixer les inquietuds nacionals de la seva terra. Però... què han de reivindicar els espanyols quan guanyen la lliga del seu propi país? Seria lògic veure banderes espanyoles quan guanyen una competició internacional... però la lliga domèstica? En fi, tres impactes per anar-se’n a dormir pensatiu... i sobretot neguitejat pel rumb que pren el meu país.

dilluns, 28 de maig de 2007

Qüestió de visió...

Les eleccions municipals ja han acabat i el panorama és desolador: 50% d'abstanció.
La gent ja ha dit prou i la paciència ja es va acabar amb el Dragon Khan Maragallista. El nou pacte contra natura democràtica sembla que ha fet perdre la confiança en els nostres representants.
La divisió ideològica tradicional dreta-esquerra s'ha esbaït i només els que s'autoconsideren més d'esquerres gosen qualificar la resta de dreta... però estan segurs de les seves paraules?
La població ja no és d'esquerres o de dretes, això ja ha passat a l'història, ara el que volem és eficiència i sobretot eficàcia alhora de resoldre els nostres problemes, que en són només dos: Butxaca i Seguretat.
La sensació de tripartit passi el que passi ja pesa en molts sectors, i ja s'han començat a recollir els fruits: devallada de les forces de govern, i sobretot de una Esquerra amb una esquizofrènia nacional més que notòria, a part de un dèficit de càlcul: 8 + 2 no és mateix que 2+8 en política.
Ciu s'ha trobat amb uns resultats que no s'esperava: tot i no fer bé els deures s'ha trobat amb una pseudoreacció provinent més del descontentament que de la pròpia acció.
Els socialistes igual d' acomodats que sempre, ara però, sent una franquícia del PSOE a Catalunya, amb un encarregat incompetent però disciplinat.
El PP amb la seva línia, tenen un vot molt fidel i se'ls ha de reconeixer una cosa: sovint ratllen el fexisme però almenys no enganyen a ningú.
I per últim les noves incorporacions, la CUP farà una feina de desgast sobre Esquerra important, que potser farà veure als dirigents republicants que l'espai de CIU és de CIU i que si no volen que els de CUP els robin la cartera val més que tornin als orígens. Per la seva banda Plataforma per Catalunya han posat de manifest la necessitat de parlar de l'immigració: és un tema que preocupa, i cal ser tractat desde les dues bandes. Això si, amb els drets humans per davant i si cal aïllant les propostes neofeixistes dels d'Anglada.
El futur... ai el futur... no m'immagino una Catalunya com el País Valencià.... però potser ens hi encaminem...a mi m'agradaria més una Escòcia...
Estic segur que a Catalunya li cal una segona transició: el vot nacionalista no defalleix i augmenta a tot Catalunya. Cal un programa de nacionalisme transversal: del catalanisme de cor i ànima, fins els Catalanisme de butxaca. També cal parlar de la immigració, amb els seus drets i les seves obligacions, i de l'ecologisme: però no del que entenen Els Verds (zona verda=ciment+arbres), sinó el de preservació de les nostres zones més genuïnes, amb zones protegides i generadores de benestar.
Catalunya està sofrint un espoli fiscal en tota regla, els ciutadants ja comencem a notar-ho en el nostre dia dia... potser serà el fet que ens farà caminar cap a una Catalunya més lliue i més pròspera.

divendres, 13 d’abril de 2007

Cracks a Manresa

El Futbol Club Barcelona, El Bulli i Mango a L’Escola Universitària d’Estudis Empresarials de la FUB

L’EUEE organitza un cicle de conferències sobre l’excel·lència empresarial a través de diferents exemples d’empreses i institucions catalanes que han assolit gran reconeixement internacional.

El cicle anomenat “Casos d’Èxit” comptarà amb la col·laboració de personalitats tant rellevants com els Srs. Ferran Soriano (F. C. Barcelona 3Maig), Juli Soler (El Bulli, 28 de juny) i Enric Casí (Mango, 20 दे setembre).

Els ponents exposaran la seva experiència professional en les institucions i empreses que dirigeixen i aproparan als assistents a la realitat econòmica dels sectors on són presents.

El Sr. Ferran Soriano descriurà l’anomenat “Cercle Virtuós del F.C.B”. des d’una visió econòmica i de management. El F.C Barcelona ha assolit en només 4 anys èxits esportius i econòmics, i sobretot, una notable professionalització en totes les àrees del club.

D’altra banda, el Sr. Juli Soler director i soci propietari de “El Bulli” exposarà les decisions empresarials que han dut al restaurant Bulli a ser capdavanter en el sector, reconegut com un dels millors restaurants del món.

Per últim, el Sr. Enric Casi director general de Mango explicarà les claus que han conduït a l’empresa catalana a ser un referent de la moda en el vestir arreu del món, amb més de 800 punts de venda i 5.700 empleats.

Totes les conferències començaran a les 19:30 a la Sala d’Actes de la FUB. L’assistència és gratuïta i limitada a la capacitat de la sala. Per garantir la correcta organització, es prega realitzar la inscripció prèvia a: euee@fub.edu o al 93 877 41 82.

dimarts, 10 d’abril de 2007

El goig de comprar

De la meva etapa com a responsable de Marketing d’ una cadena de supermercats me’n queden moltíssims records i aprenentatges. De la mà de molts professionals del sector vaig entendre que la distribució és una guerra de guerrilles constant. Les tàctiques que es desenvolupen a les superficies comercials és digne d’estudi: des del Merchandising fins a les tècniques de reclam, tot està estudiat i planificat.

El més interessant, al meu entendre és la gestió que es fa de la superfície de venda així com de l’ambient que es dona a la botiga.

Si ens posem a la pell del que sóm (consumidors) tenim al nostre carrer diverses alternatives alhora de fer la compra. Què és el que ens fa decidir? Segur que pel cap ja hi ronden paraules com preu, qualitat, servei... hi estic d’acord. Depenent del que creiem just de pagar comprarem allà on hi hagi una bona relació qualitat preu... però per algunes persones la relació qualitat preu del Hard discound és bona... i per d’altres és millor la de la botiga tradicional. Tot depèn de les nostres necessitats i sobretot dels nostres gustos.

Podríem dir doncs que les empreses de distribució tenen ja una demanda potencial calculada? Saben el que vendran quan obrin la superfície? És a dir,saben quanta gent de Hard Discount hi ha i quanta de súper o botiga tradicional? La resposta és si. Quan un establiment comercial (amb una mínima visió empresarial) decideix obrir al nostre barri té molt clar quin grup de client pot absorbir pel sòl fet de dir-se X o Y. Llavors entren les tècniques de marketing perquè el client que ja compra compri més (merchandising, ofertes, cuponing..) i les encaminades a fer entrar gent a la superfície. Gent que potser mai haguessin entrat si no és per la fantàstica oferta que han rebut a la seva bústia.

Ara bé, què és realment el que ens fa repetir alhora d’efectuar la compra? Alguns estudis diuen que un cop ja som consumidors de un establiment determinat tenim seriosa dependència, en el sentit que ja estem entrenats per recórrer aquells lineals, trobar aquells productes que ja ens són familiars... en definitiva costos (emocionals) al canvi. Però sempre podem trobar una atractiva oferta entremig del diari que ens faci pensar amb la infidelitat de compra... i amb la necessitat de deixar-nos sorprendre per un producte innovador, una exposició gegant de síndries o una jove amb un peto que ens deixa tastar l’última llonganissa de pagès. Llavors pensem: “Que equivocat que estava comprant allà, aquí és molt millor. Ara si que compro de gust”. Fins que arriba de nou un comentari de la veïna que ens xiuxiueja que al súper del carrer de sobre s’hi compra la mar de bé.

Aquesta reflexió ens dóna les claus per teixir una tàctica. Si volem un client fidel, fem que passin coses al súper. Cal sorprendre la gent cada dia, que un cop dins el súper vegin una animació diferent segons l’estacionalitat, les festivitats, qualsevol excusa és bona per donar un toc diferent i cridar l’atenció... i no n’hi ha prou en col·locar un cartellet que digui “ Tenim Mones de Pasqua” ... cal fer arribar la sensació al client... perquè recordem que les sorpreses agradables generen benestar, i benestar vol dir felicitat. Fem feliços als clients! La caixa diària ho agrairà i la competència ho notarà. Com podem saber el que ven la competència? Després de realitzar mil estudis, en Josep Vidal va trobar la manera més fàcil i eficaç. Acosteu-vos al container del vostre barri. Compteu les bosses plenes de brossa que utilitza la gent. Veureu que les bosses dels súpers són utilitzades com a bosses de deixalles. Així doncs podeu calcular la quota de mercat que té cada súper. Com més bosses de deixalles de determinat súper utilitzades per la gent, més part del pastís pel súper en qüestió. No falla mai.

dilluns, 9 d’abril de 2007

Les estratègies de Marketing i els esports

Quan la gent no propera al mon empresarial sent parlar d’estratègies i tàctiques als experts, sovint deuen pensar en les maniobres quees fan en un camp militar o en un camp de futbol.
En l’article d’avui em proposo explicar què és una estratègia i una tàctica, diferenciar-les i fer algun paral·lelisme amb el món de l’esport.
Existeixen multitud de definicions d’estratègia. Podria enumerar-les fins a avorrir... per mi és el conjunt de directrius que apareixen després de fer un anàlisi extern i intern de l’empresa, encaminades a assolir els objectius fixats.
Faig notar l’amplitud d’aquesta definició i els conceptes ANÀLISI, DIRECTRIUS i OBJECTIUS. Simple però alhora molt complicada. També cal pensar que les estratègies són a llarg termini.
Com a treballador del Marketing m’agrada definir-la amb paraules més suggerents: horitzó, llum, camí, caràcter...
Fent un paral·lelisme amb el muntanyisme, l’estratègia és després d’haver analitzat el terreny, les condicions, l’equip humà, els recursos... decidir quin cim pujarem, perquè el pujarem, quan el pujarem, qui el pujarà i sobretot com el pujarem. Com es pot observar és un procediment lògic i racional del que s’ha de fer: es tracen les línies generals del pla per aconseguir els objectius. A l’empresa, aquesta forma de fer va molt lligada als valors de la pròpia empresa i des seus fundadors (ja en parlarem en un altre article).

Seguint amb l’exemple, un cop ja sabem quin cim atacarem, quin itinerari seguirem, amb quin equip humà i material comptem... comença la tàctica. Que no és res més que la posta en pràctica de accions concretes i operatives d’acord amb l’estratègia fixada.
Per exemple usar les botes de claus per pujar la glacera. La estratègia diu que s’ha de travessar la glacera, la tàctica ens dirà com fer-ho: quines cordes, quina cadència, etc...

La tàctica és doncs el detall del dia a dia (curt termini), per l’empresa poden ser les decisions del marketing mix (les famoses 4 P, Price, Place, Promocion and Product). Si s’ha acordat que l’estratègia de la companyia es ser el referent en moda d’alta passarel·la, les decisions de les 4P han de seguir aquest patró. Tot i així en ocasions pot fer servir una tàctica discordant amb l’estratègia per distreure els competidors, per captar clients, etc...

Es podria dir la estratègia ens diu el QUE, i la tàctica el COM. Els que treballem amb marketing diem que l’estratègia és una cosa etèria, filosòfica, idíl·lica... que si no es transforma amb un reguitzell de tàctiques no serveix per res. La tàctica és la traducció a la vida de mercat dels somnis de l’estratègia.

En les nostres empreses veiem una i altre vegada com la no definició de una estratègia global fa que la companyia caigui en un tirabuixó de decisions tàctiques sense coordinació, disparant a tots sentits i a vegades contrarestant-se unes a les altres. L’eix de treball és l’estratègia i sense ella no hi ha tàctica amb cap i peus. La simple pregunta de què volem ser ja delata molts dels dirigents d'aquestes firmes, centrats en el dia a dia sense veure que duen el rumb cap els esculls.

Per això no em cansaré que definir les línies estratègiques de la empresa és absolutament imprescindible per aconseguir l’èxit, per petita que sigui l’empresa ja que es marca el caràcter de l'empresa i el camí seleccionat, a partir de l'anàlisi exhaustiu, per aconseguir els objectius desitjats. Pensem que l’estratègia és simplement el raonament del “check list” del nostre entorn empresarial i de la pròpia empresa, i que el seu únic i vital benefici és racionalitzar les accions de la nostra firma, aixecar el cap enmig de bosc i veure quins arbres ens fan ombra, quins arbustos ens prenen l’aigua o per un surt el sol, per així poder comportar-nos amb intel·ligència.

Per últim una simple observació: en el món futbolístic els termes estratègia i tàctica són mal emprats. El que els comentaristes en diuen “Jugada d’estratègia”, és simplement una tàctica (és una posta en pràctica de un mecanisme assajat, com per exemple el xut de una falta o un còrner preparat als entrenaments), i el que ells en diuen una tàctica (4-3-3, 3-4-3...) és una estratègia, perquè defineix una filosofia (ser ofensius, defensius, toc de pilota etc...) que ha de guiar l’equip cap el seu objectiu: el gol.

dilluns, 19 de març de 2007

La estratègia de les Empreses Funeràries

Ja fa dies que m'hi fixo i no aconsegueixo entendre el perquè. Heu observat l'esgarrifosa guerra publicitària que hi ha entre les empreses funeràries? Realment és impressionant veure la muntanya de recursos que dediquen aquestes empreses a la comunicació. En el cas de la meva ciutat, Manresa, hi ha dues firmes de referència. Les dues cobreixen tot el mercat. Es quasi un mercat d'oligolpoli però amb la cruesa de la competència perfecta.
Ambdues empreses s'enfronten utilitzant totes les armes al seu abast: publicitat en revistes de tota mena, diaris, tanques, esponsortització d'actes, falques a la ràdio.... fins hi tot hi ha hagut el xou de la publicitat agressiva, anomenant l'empresa competidora en el propi anunci per desqualificar-la "No digui Funerària... tal... digui Fontanova". Tenint en compte que la primera funerària es diu Fontal, aquest eslògan no pot ser mes que qualificat de ofensiu. Altres vegades s'han aconseguit missatges clars i efectius: "Fem fàcils els moments difícils".
També hem presenciat complexos a les innovacions que han fet aquestes empreses. Algunes ben pensades, com per exemple una sala on poder fer la cerimònia d'adéu al mort sense presencia de religió. D'altres de més surrealistes com el servei de convertir les restes del difunt en un diamant per poder portar a sobre a mode de joia.

Ara bé, tota aquesta guerra (i dineral) perquè? Jo com a consumidor final (quin cangueli!) de serveis fúnebres, encara no sé diferenciar quins serveis ofereix una i altre, quina diferència de tracte, etc... a veure si acabaran fent rebaixes de taüts o posant vigoroses llumetes a les entrades de les funeràries amb missatges com "2 x 1" o " aquí, targeta visa". De fet i ben mirat, no m'interessa gens el que ofereix una i altre.

Tot plegat, i com he dit, em sembla surrealista.
Tenint en compte que els moments que una família necessita un servei funerari són contats amb els dits de les mans, convido als responsables d'aquestes empreses a fer un acte de recapacitació. Val la pena lluitar amb tota la cavalleria? La tipologia de negoci permet no gastar ni un euro en publicitat. Els esforços s'han de centrar en satisfacció del client i més concretament en el producte (instal·lacions, tracte, integració de serveis, etc...). Ben pensat, aconseguir un client satisfet és l'única forma de que repeteixi: s'ha de ser molt mala empresafunerària perquè un client al final de ls seva "compra" decideixi no tornar-hi. La resta, en aquest negoci vindrà sol. Tenen la sort de ser un mercat amb poca competència...i amb una demanda constant(a falta de guerres, epidèmies o altres) No caiguin en l'ambició desmesurada! treballin per això... fer fàcils els moments difícils. I tingueu molt en compte que el client pren la decisió de utilitzar una empresa o un altre en uns moments de màxima irracionalitat i en un periode molt curt de temps (sense temps ni ganes d'analitzar les propostes). Prengueu consciència del que necessita el client en aquells tristos moments: agilitat, que li facilitin el màxim les coses, bon tracte i seriositat. Ni pamflets ni macropublicitat ajuden a dignificar el vostre negoci.
En un següent capítol prometo definir les claus de captació de clients en aquest negoci, un negoci on la publicitat és totalment innecessària.

dimarts, 13 de març de 2007

El Marketing sense recursos de les PIMES

Moltes petites empreses quan senten la paraula Marketing creuen que això és una cosa de les "grans empreses". El que potser no pensen es que si han aconseguit arribar als 3 anys de supervivència es que han aplicat tàctiques de marketing molt eficients. Això diuen nombrosos estudis. Potser sense una estratègia clara i aglutinadora de les accions de marketing més operatives, moltes empreses de les que anomenem PIME han aconseguit fer-se un lloc al mercat. Ben mirat, una única tàctica diferenciadora ben pensada pot ser suficient per treure el cap enmig de la mediocritat. Tenim diferents exemples d' empreses que manipulant només una sola de les variables del tradicional Marketing Mix han tirat endavant. Són companyies que per exemple només venent "Preu" s'han guanyat la confiança de un target: coneixeu les empreses de mobles que venen per catàleg a preus molt més reduïts? Són un bon exemple moltes empreses de mobles de la Sènia. Tot i així el més comú es veure com apliquen el marketing mix movent les 4 variables amb "sentit comú", però sense una estratègia a llarg termini que permeti créixer.
Des d' aquesta base de bon marketing operacional de "sentit comú" en pot néixer una estratègia emergent, que a diferència de les de les grans empreses no vagi de dalt a baix sinó de baix a dalt. Des del contacte directe al mercat cal treure'n els desllorigadors essencials per formular, ara si, una estratègia definida, senzilla i sobretot fàcilment transformable en operacions tàctiques. Aquesta forma de procedir és inabastable per les grans empreses, que perden la informació en les seves llarguissimes cadenes jeràrquiques que actuen més com a fil de joc dels disbarats que com a canal de comunicació.
Sens dubte aquest reformulació del pla de negoci ens evitarà molts errors estratègics, però al mateix temps ens privarà de tenir una visió global del mercat i el seu entorn... però? Per una empresa petita que el seu millor recurs és el Know-How no pot ser profitosa aquesta visió? No pot competir amb una gran empresa al cos a cos... però si en una guerra de guerrilles. Les guerres de garrilles les guanyen qui coneix millor el terreny (mercat) i qui millor usa les armes (tàctiques). Quin millor escenari que la estratègia emergent per aconseguir-ho?

diumenge, 11 de març de 2007

Entre Tremosa i Llach

Aquesta setmana ha estat realment profitosa. El dimecres vaig assistir a la conferència que va impartir el Sr.Ramon Tremosa a Manresa. L'acte, organitzat per l'Escola d'Estudis Empresarials de la Fundació Universitària del Bages i la Cambra de Comerç va posar de manifest el dèficit absolut d'infrastuctures que Catalunya pateix. Us poso un enllaç perquè veieu de què estic parlant; www.ramontremosa.com .
I avui diumenge he assistit al penúltim concert d'en Lluis Llach. Tendresa, sentiment, amor... aquest home m'ha fet tornar a pensar en el país en el que vivim... i sobretot, en que cal seguir lluitant cada dia per arribar a Ítaca.

dimarts, 6 de març de 2007

El primer dia... de l'anonimat al teatre

Avui engego el meu bloc. Aquí explicaré coses del meu interés per si a algú altre li resulta interessant. Bàsicament seràn articles i opinions sobre Marketing, l'Economia, el meu país (Catalunya), etc...

Res més! gràcies per escoltar-me!