divendres, 14 de maig del 2010

Comunitat. Autoestima. Economia,


Quan un observador viatja per països i regions estrangeres, a vagades té la sensació que tot funciona millor a fora que a casa: els carrers són més nets, els trens van a l’hora,la gent compleix les normatives, fins i tot a un nivell més informal, fa goig veure que en segones quines zones, i no necessàriament rurals, es deixen les portes de casa obertes, es pot comprar els diari en quioscos sense vigilar, o els ciutadans es treuen la neu de la vorera sense parar a pensar si els toca o no els toca.
Darrerament existeix un corrent d’opinió que creu que aquests comportaments de confiança tenen un impacte molt notable sobre l’economia d’un país. Sembla que les teories més carregades d’empirisme científic, que de sempre han acompanyat aquesta disciplina, es deixen d’explicar bona part dels motius pels quals una zona genera més riquesa que una altra, més enllà de la seva dotació de recursos i la seva utilització.
Compartir uns valors com a ciutadans,creure en el bé comú, o en definitiva participar en el projecte de societat,  té efectes sobre la confiança en les pròpies persones, empreses i institucions. D’alguna forma, ser una societat cohesionada al voltant d’uns valors, unes formes de fer i sobretot en un mateix entendre del que es socialment desitjable influeix sobre la forma en la que es produirà el desenvolupament econòmic. Evidentment els patrons culturals, autèntiques reminiscències del desenvolupament humà, amb les tradicions i conductes singulars que els sintetitzen, tenen un paper cabdal.  


Estudis recents al Bages, basats en les investigacions de Bengt Johaninsson,  han demostrat quelcom sorprenent: els empresaris bagencs són més transaccionals que relacionals, a diferència dels navarresos per exemple. Entenem per transaccionals aquelles persones que en les seves relacions comercials valoren el preu, la qualitat i el termini de lliurament per sobre de tot. Estan enfocats clarament al benefici a curt termini i si han de regirar cel i terra per comprar a l’altre punta de món en les millors condicions, ho fan. És més, en igualtat de condicions, a vegades prefereixen comprar a fora que a casa, per vés a saber quins motius d’ego empresarial. No és una mica estúpid? Com es pot cooperar així, posem el cas, per comprar una maquinària entre unes quantes empreses que la necessiten i que la podrien compartir? Són pocs els exemples...i moltes les ineficiències. Per altra banda, els empresaris relacionals, valoren molt més la proximitat i la confiança, i fins hi tot són capaços de desistir de buscar millors preus o qualitats, i comprar a la zona on desenvolupen la seva activitat,¡. Per posar un exemple, ras i planer:molts homes som clarament relacionals pel que fa el barber. Anem sempre al mateix, sense preocupar-nos massa de si ho fa bé o malament. Valorem més la relació que la transacció. Les repercussions econòmiques? Si en una zona abunden les relacions tipus transaccionals, la cooperació és més difícil, per bé que les empreses excel·liran en preu, qualitat i servei. En zones més relacionals, la cooperació és més fàcil, les compres i vendes internes abunden, i a base d’interaccions freqüents es va estrenyent la confiança i la exigència (passa allò de “no puc fallar al meu veí”, i les empreses s’esforcen per no decebre, tant en preu com en qualitat). Amb aquesta base espoden construir clústers reals (xarxes d’empreses i institucions especialitzades en algun sector concret com el sanitari, el del metall ,etc..) i per tant facilitar  el competir en els mercats internacionals com una zona, i no com una empresa. Al cap i a la fi, avui dia amb els mercats tan globalitzats, també és una manera intel·ligent de competir, perquè el talent es retè i s’explota a casa.  Dues formes de relacionar-se que expliquen i condicionen la forma de desenvolupar-se econòmicament. Tot sembla indicar que els Bagencs hem de ser més relacionals, ser més comunitat, per defensar-nos i sobretot creure’ns que aquí podem competir contra qui calgui. Un canvi cultural, cert. Un canvi que ves per on, rau en mantenir la singularitat i reforçar la confiança en les nostres potencialitats. En definitiva enfortir l’autoestima, reprendre les xarxes socials i per sobre de tot, valorar i treure pit del què som i d’on venim.
Així doncs, cada vegada que alenteixi el pas per no coincidir amb el veí  a l’ascensor (un comportament típicament català), pensi que potser el primer pas per començar de nou, és dir-li un bon dia ben simpàtic. Darrera aquestes coses, s’amaga també el nostre futur econòmic.