divendres, 12 de febrer del 2010

“Claquers”, decisions, risc i innovació

L’esplèndid article del Sr. Josep Maria Sanclimens publicat fa escassos 15 dies va posar sobre la taula la problemàtica de moltes institucions i organitzacions: la presa de decisions i el paper dels seus equips de govern.

En el dia a dia de les empreses, el més important és prendre decisions, i com més amunt de l’arbre jeràrquic, en més situacions de total incertesa s’hauran de prendre. La talla directiva aquí es veu compromesa, quan els dubtes i la sensació de responsabilitat són a l’ordre del dia, i les repercussions de la decisió són inimaginables,

L’habilitat de prendre decisions encertades és cosa de molt pocs. El talent, l’experiència, en definitiva la capacitat de visionar el futur és el principal aliat dels líders de veritat. Queda clar l’extrema dificultat de prendre decisions, algunes d’ elles blanc o negre, encara que sigui utilitzant les tècniques més avançades, En aquest escenari, hom podria pensar en cooperar amb altres persones (i així discutir, recollir punts de vista, etc...) per afinar els arguments. Aquest exercici és clau, i aquí explicaré un vell aprenentatge, En una classe de direcció estratègica, el professor Dr. Àlex Rialp va demanar que apuntéssim en un paper quina era l’alçada de l’Everest. La quarantena d’alumnes varem apuntar bonament el que varem poder. Després, el professor va apuntar 8848 metres a la pissarra, i les cares d’esgarrifança es van fer evidents. Tot seguit ens va fer calcular la variança (és a dir, la suma de diferència al quadrat del que havíem apuntat respecte el valor correcte) i ens va fer veure que la desviació havia estat dantesca. La majoria de decisions individuals, havien fracassat. Només uns quants l’havien clavat. Tot seguit, va suggerir que calculéssim la mitjana. Es quedava a escassos metres de l’alçada real. Les desviacions (tant per dalt com per baix) s’havien contrarestat, i entre tots havíem estat capaços de fer una aproximació prou bona.

La lliçó era, que l’agregat d’opinions i perspectives permetia afinar molt les decisions, i que fer-ho individualment, tenia molt més risc. Fent una relectura més profunda, doncs, el veritable risc són els “claquers”, és a dir les persones que estan ocupant consells, patronats, etc... que no fan l’esforç d’aportar idees, de qüestionar, d’analitzar... i que es limiten a fer de claca de les decisions pre-adoptades per una persona, a vegades més simpàtica, amb més dots de comunicació o fins i tot més expeditiva. Si això passa, la diversitat d’opinió queda disminuïda a una, i amb això la probabilitat d’errar augmenta.



Un propietari d’una gran empresa em comentava fa poc, que a ell als consells d’administració hi va a discutir, i que si els seus col•laboradors es limiten a assentir les seves paraules es posa molt nerviós. Vol contrastació d’idees, per molt dolorós i incòmode que sigui.

Un altre directiu d’una empresa del Bages, que ha assolit fites d’innovació radical dins el sector biomecànic m’explicava quin tipus de persona buscava perquè l’acompanyessin en la difícil tasca de dirigir lai innovació. En aquest cas, el consens no té perquè valdre i la mitjana serà per definició no innovadora, aquí cal explorar nous horitzons, i com més perspectives diferents millor: “busquem persones amb perfils molt diferents, que vinguin de camps diversos, i sobretot que no tinguin por d’explicar el què pensen ni els seus punts de vista, per molt estranys que semblin. No volem persones autoritàries, perquè tallen la llibertat dels altres. A més creem un ambient de confiança perquè sorgeixin idees i opinions”. Queda clar doncs, que la petita xarxa social que envolta les grans decisions, ha de ser valenta, activa, amb criteri (errat o no) perquè només així, serem capaços de disminuir el risc de la decisió personal. Els “claquers” fan un mal favor, amb la seva actitud, a vegades inconscient.

Així doncs, si vostè és un directiu o directiva i no detecta arguments diferents als seus a la seva organització, reflexioni. I si es posa nerviós quan algú no pensa exactament com vostè, torni a reflexionar. En la suma de perspectives hi ha l’èxit.