El retorn de l'economia del Ganxo

Servidor de vostès prové de família de botiguers i com a tal ja de petit se li va inculcar la cultura de l’economia del ganxo. Aquesta tradicional i senzilla però efectiva forma de gestió consisteix en disposar dos ganxos: en un es van penjant tots els ingressos del negoci (els fulls de caixa) i en l’altra s’enganxen totes les despeses. La llei explica que mentre hi hagi més papers en el ganxo dels ingressos que en el de les despeses la cosa rutlla i no cal patir. En el moment que la balança s’equilibra, comencem a encendre les sirenes i si els ganxos es desequilibren, malament rai, s’albiren problemes. Aquest sistema és de una lògica brutal i sobretot ofereix una visió del que està succeint a l’empresa ipso facto que fa estar conscient a tota l’organització de la seva evolució (molt útil en èpoques turbulentes).

El que està passant a aquest petit país nostre és que per fi ha pogut aplicar aquesta tècnica, i ens hem adonat que el ganxo dels càrrecs supera en molt (9% del PIB) al dels ingressos produint-se el famós dèficit fiscal. No vull ni pensar quina era la desproporció fa uns anys, ja que els diferents governs de la Generalitat han aconseguit retallar a base de negociació aquest diferencial, però fins i tot avui aquest dèficit ens suposa un fre a les nostres empreses i ens fa entendre molt millor el col·lapse de moltes infraestructures que de retruc redueix la qualitat de vida dels catalans.

Cal estar satisfets de la voluntat de tots els partits catalans,que fan fent pinya per esmenar aquesta situació insostenible des d’un put de vista econòmic. Però a més caldrà resoldre alguns altres temes no estrictament fiscals com per exemple que l’aeroport del Prat sigui un Hub Internacional, fet que tindria un impacte en el PIB importantissim.

Mentrestant permetin-me que continuï sense entendre per què vam deixar d’utilitzar el sistema del ganxo.... que ara reprenem.

L’altra cara de la Crisi (o com en vulguin dir)

L’altra cara de la Crisi (o com en vulguin dir)

Si bé es cert que tècnicament encara no podem parlar de crisi també ho és que la desacceleració ja es nota a peu de carrer. En el fons una crisi és un ajust d’alguns excessos o mancances fets en el passat i sempre porta sofriment per a les persones i empreses. Malgrat això, la gens volguda crisi, també aporta canvis que convé analitzar. El primer d’ells és l’augment d’eficiència. Quan les vendes s’aprimen les empreses s’esforcen en millorar els seus processos, per tal d’optimitzar-ne els recursos i a la fi ser més productius i competitius, En d’altres paraules fer el mateix que sempre (ja que el mercat no deixa espais per créixer) amb menys recursos.

Donades les contingències de mercat, les empreses també han d’aglutinar esforços i limitar els seus objectius cap aquells considerats vitals per la supervivència de la firma, d’alguna manera han de ser més selectives en les seves fites. Això ens porta a un augment de l’eficàcia. I per últim, i més important, les estretors del moment fan que l’audàcia i l’enginy prenguin més protagonisme i empenyin a les empreses a innovar i crear. La necessitat desperta la creativitat.

A més l’inevitable i indesitjable augment d’atur empeny a molts emprenedors latents a fer el pas i crear el seu propi negoci: ben mirat, en temps de crisi és el millor moment per engegar una empresa, quan aquesta ja funcioni a tota vela la crisi ja haurà passat i serà moment d’aprofitar la bona conjuntura.

Aquestes transformacions sanegen els mercats d’empreses poc competitives, ja que sobreviuen només aquelles empreses més fortes, i sobretot es posa la base per la que ha de ser l’economia del futur: més productiva, més innovadora, de més valor afegit... i sobretot de més benestar, ja que les empreses que es vulguin afegir a aquest nou entorn ho han de fer molt més preparades que abans si no volen ser expulsades del mercat ràpidament.

L'efecte Dunning-Kruger és un fenomen psicològic descrit per científics de la Universitat de Cornell (Nova York, EUA) segons el qual les persones amb escàs coneixement tendeixen sistemàticament a pensar que saben molt més del que saben i a considerar-se més intel·ligents que altres persones més preparades.
El fenomen, rigorosament demostrat en una sèrie d'experiments desenvolupats pels psicòlegs Justin Krugger i David Dunning publicats en The Journal of Personality and Social Psychology el desembre de 1999, es basa en els següents principis:

1. Els individus incompetents tendeixen a sobreestimar les seves pròpies habilitats
2. Els individus incompetents són incapaços de reconèixer les verdaderes habilitats en els altres.

Tant Kruger com Dunning havien investigat anteriorment sobre el fenomen conegut pels psicòlegs segons el qual la majoria de la gent tendeix a valorar-se a si mateixa molt per sobre de la mitjana, quan és estadísticament impossible: així, és difícilment comprensible que el 98% dels catedràtics d'Universidad, segons un estudi, estigui convençut que treballa millor que els altres.


Seguint aquests indicis, els professors Krugger i Dunning van dissenyar un experiment consistent a mesurar les habilitats intel·lectuals i socials d'una sèrie d'individus i demanar-los una posterior avaluació. Una vegada finalitzats els test, els resultats van ser realment reveladors:

- Els estudiants més brillants, molt superiors als seus companys, van estimar que estaven per sota.
- Els estudiants mediocres es van considerar per sobre de la mitjana
- Els estudiants rematadament dolents es van mostrar convençuts de ser entre els millors: de fet, quant més inútil era l'individu, més assegurança estava que feia les coses bé.

Així doncs, els més incompetents, segons la doctora Kruger, sofrien un doble greuge: "no solament arriben a conclusions errònies i prenen decisions desafortunades, sinó que la seva incompetència els impedeix adonar-se d'això". En tot cas, i com s'ha apuntat freqüentment, l'efecte Dunning-Kruger és una espècie de contrasignatura de la vella màxima de Charles Darwin: "La ignorància engendra més confiança que el coneixement".

Judicis i prejudicis

Prejudici: Actitud no raonada, mancada de provació, que es manifesta en formes d'antipatia o de simpatia envers individus, grups, races, nacionalitats, idees, etc

Judici: Acte o procés mental mitjançant el qual hom pensa una proposició o enunciat, atribueix un predicat a un subjecte, afirma o nega una relació entre dos termes o més.

Gran enciclopèdia Catalana

En el món de l’empresa, els prejudicis són el pa de cada dia, d’alguna forma tots tenim idees prefixades de forma irracional o no... després són els fets els que constaten, validen o rebutgen el que pensàvem... d’alguna forma aquesta és la conducta de qualsevol humà... i de qualsevol mànager, que es fia del seu nas. El més rellevant en aquest cas, es saber veure si s’anava errat o no... a vegades l’orgull no deixa sobresortir l’honestedat.

Els judicis, també són la realitat quotidiana del mànagers. De fet en el procés múltiple de presa de decisions que es veu arrossegat el mànager haver de triar entre A i B és el més habitual... per això podríem dir que fem un judici de determinades situacions. En qualsevol presa de decisió doncs, la recerca de informació és la base per tirar per un camí o altre. Quants mànagers prenen decisions a la lleugera? Per un comentari, una sensació, un rumor es prenen decisions no fonamentades... o el pitjor es posa una etiqueta (un prejudici) a algú que no se la mereix. Quan el riu sona, alguna cosa porta... massa dosi de fe per una empresa...

Glocalitat

Glocalitat:Diferenciació per identitat

Ja fa alguns anys que es parla de globalització i es ben cert que ara ja notem de primera mà els efectes positius i/o negatius d’aquests fenomen. És evident que les empreses Bagenques cada cop més se les han de veure amb empreses de fora el país, competint per un mercat que es fragmenta amb rapidesa. Les noves tecnologies han permès que algunes organitzacions puguin esdevenir globals des del mateix moment de la fundació (Born Global) i d’altres en mica en mica s’introdueixen als mercats internacionals assolint bons resultats. Així doncs ens trobem amb un escenari de noves oportunitats de mercat, però també amb una competència ferotge d’altres països disposats a acollir plantes productives, de recerca o raons socials de multinacionals, oferint a vegades baixos costos, d’altres bones infraestructures i comunicacions. El més perillós de tot es quedar-se a mig camí: no sent competitius en costos, ni suficientment dotats en coneixement, connectivitat i modernitat.

Les empreses estrangeres que planifiquen una sortida internacional consideren diverses alternatives d’ubicació, i de segur que utilitzen els eixos costos/dotació de recursos com a referència. Quin paper volem jugar? Sembla que la resposta es clara, però els fets ens fan davallar entre dues aigües. És important senyalar que no només la dotació de recursos és vital; el bon govern, el nivell cultural, els costums, la experiència, la mentalitat de les persones... la identitat doncs, és una oportunitat que no podem deixar perdre per fer del país un destí atractiu, que es diferenciï d’altres racons de món sense aquest component no tangible tant important.

I no ens quedem aquí, aquest competir global des de un entorn local (Glocal, doncs) no només afecta als negocis BTB (business to business), sinó també els BTC (business to consumer)... per exemple en el turisme, avui dia la gent ja no viatja a França, Alemanya o Itàlia... o fa a Béarn des Gaves, el Véneto o Sardenya, es a dir destins molt més definits, singulars, buscant les diferències dins un mateix País, Continent, Estat, assaborint els matisos de diferents comunitats diverses.... quin sentit té doncs que a Lloret, a Cadaqués, Amposta o a Vielha hi trobem les mateixes botigues, menges, souvenirs que a tan d’altres ciutats de l’Estat?

Planificació urbanística: Una forma de competir

Els canvis que es produeixen més lentament són els que costen més de copsar, però si fem una ullada al Pla de Bages els últims anys podem veure la magnitud de la transformació que ha experimentat, amb un desenvolupament urbanístic molt notable. Les discussions de com s’ha de fer (o si cal fer) aquest desplegament han estat sovint sobre la taula de l’opinió pública, però de fet tenen una importància cabdal en la competivitat dels territoris, i de les seves empreses. Normalment es consideren dos models de desenvolupament territorial. El primer és el model territorial concentrat, tradicionalment utilitzat a casa nostra ja des de temps llunyans, metrequadrat intensiu, amb nuclis urbans amb molta densitat de població, construccions verticals, i que presenten problemes d’embussos, de preu dels edificis, etc... però que en canvi preserven el medi ambient més pròxim.

Per altre banda trobem el model de ciutat difusa, on les construccions queden disseminats en el territori, ocupant grans extensions de terreny. Aquest model requereix de carreteres, inversió en transport públic i provoca que en els trajectes llar-feina, per exemple, sigui necessari esmerçar temps, restant eficiència per l’acumulació de costos. El model difús ha estat durant anys l’emprat pels EUA, i té un impacte sobre el medi ambient perquè en resta qualitat, agredint-lo més lentament.

Es evident que ambdós punts de vista presenten problemes i oportunitats de millora, per això cada cop més s’aposta pel la ciutat compacta, es a dir nuclis de població concentrats fins a un cert límit, amb tots els serveis necessaris per les empreses i les persones a fi i efecte d’evitar desplaçaments i al mateix temps no ser una població dormitori, connectats mitjançant bones comunicacions a els altres nuclis compactes (per carreteres ràpides , que no passadissos de polígons generadors d’aturades i grisor, i serveis públics). El concepte de descentralització de serveis (hospitals, universitats, etc...) apareix doncs un tema cabdal per arribar a aquest model que pretén incorporar els beneficis dels tipus concentrat i difús, i minimitzar-ne els efectes negatius, al mateix temps que guanyar eficiència per les empreses.

Els reptes que tindrà al Bages en aquest sentit són evidents, sobretot deguts a la força que empeny des de la zona metropolitana. Serà bàsic tenir el model clar, i defensar-lo adequadament, per tal d’evitar un territori no cohesionat, sense personalitat, mediocre, i amb un munt d’empreses metrequadrat extensives, que no personaintensives, que converteixin el Pla de Bages en el Pla de magatzems, en un temps on les empreses de producció busquen altres destins. Esperem que aquests reptes siguin, en definitiva, l’inici d’ una planificació urbanística òptima.