Empresa i Família, Família i Empresa

Han pensat mai quantes empreses són familiars ? O millor, què entenem per empresa familiar ? Si busquéssim en la història de les empreses segur que trobaríem que la majoria han ser creades a partir de la incitativa d’un emprenedor i la seva família. De fet molts cognoms catalans venen dels oficis que feien les persones: Fuster, Ferrer, Mercader, etc.. encara avui dia tenim vestigis d’aquesta pràctica i molt sovint anomenen a les persones amb el sobrenom del seu ofici. El que ha quedat, però, és que segons l’antic CIDEM (ara ACCIÓ) el 65% de les empreses catalanes són familiars. Tenim davant doncs, la tipologia d’empresa més abundant. L’empresa familiar es podria definir com aquella empresa la propietat de la qual, total o parcialment, així com la direcció està en mans d’una unitat d’individus amb relacions de parentesc. Tanmateix, el seu pes es tan gran com la mala imatge amb la què compta. No ens enganyem, la majoria de persones considera les empreses familiars conflictives, difícils de treballar-hi... com a tot arreu, podríem trobar casos contraposats, però la percepció generalitzada és aquesta. De fet, pensant-ho fredament, en l’empresa familiar hi conviuen (i sovint malviuen) perspectives diferents: la racional i la emocional. Qualsevol empresa no familiar, normalment empra criteris racionals en l’assignació de recursos amb l’objectiu d’aconseguir el màxim benefici i creixement per l’empresa. Diguem que no contempla altres criteris que no siguin els propis de gestió per tal d’administrar l’organització. En una empresa familiar també hi apareixen criteris emocionals, es a dir sovint irracionals. En una empresa familiar es prendran determinacions que no segueixen la lògica abans esmentada, sinó decisions de caire sentimental i de parentesc que passen per sobre de qualsevol altre. Per exemple l’objectiu del màxim benefici no és tan clar en l’empresa familiar com ho és la subsistència, el benestar i l’ocupació de la família i sobretot la construcció de patrimoni. Les tensions doncs, estan servides: entre treballadors que veuen que no poden accedir a la presa de segons quines decisions i càrrecs, i entre la família on els successors a vegades es veuen forçats a continuar, sense estar-ne preparats o simplement motivats.

La successió, l’entrada en la propietat, la implicació de la família, la gestió externa, el compromís dels treballadors, etc...són estadis especialment complexos.

Però permetin-me traçar una línia positiva i diferenciadora de les empreses familiars. Quan una persona té una empresa familiar hi aposta al 100%. S’hi juga el seu nom i el seu prestigi. Les capacitats, coneixements (el Know How) i esforç en aquestes empreses és molt superior a la resta. Aquests recursos intangibles són molt potents i poden esdevenir la clau d’èxit on edificar una empresa de valor. Cal comptar també amb que la motivació de l’empresari és màxima, de fet l’empresa passa a ser freqüentment el centre de la seva activitat i això té efectes positius, també entre els successors ja que s’han criat en l’ambient de l’empresa i saben ja de petits com funciona el negoci de manera natural. La base doncs comença a formar-se. Malauradament en moltes ocasions amb això no n’hi ha prou, i la família en sentit ampli s’ha de formar per endegar els nous reptes que l’empresa necessita, o comptar amb una gestió professional que guií el bon fer de l’organització. Tenim doncs, una moneda de dues cares: la visió de conflicte degut a les perspectives racional i emocional, i la fortalesa de valor a partir de la visió de recursos i capacitats. La combinació encertada d’aquestes dues característiques amaga la clau de l’èxit. Una empresa familiar pot ser la més potent de les empreses si sap fer un bon treball d’alineació dels criteris racionals amb els emocionals. Si el capital humà de la família és l’adequat per dirigir l’empresa en sentit racional, a aquesta organització li ha tocat la loteria. El compromís, la motivació, els coneixements d’aquesta nova direcció, sense dubte és la millor entre les millors. Si no és el cas, una alternativa es que la gestió recaigui en mans de professionals externs i que la família jugui el rol d’accionista... encara que... quan l’empesa l’ha creada una persona, i porta el seu nom, això deu ser difícil oi?

Personalment crec cegament amb les empreses familiars, tenen un saber fer molt genuí, una acumulació de coneixements, que es transmeten mitjançant la cultura i valors que queden implícits en l’empresa i això és un avantatge competitiu molt important. Ara bé, també crec radicalment que les famílies propietàries han de ser suficientment planificadores per ajustar les regles del joc pensant amb el bé de l’empresa, que a la llarga també és el bé de la família. O ben pensat, pensar amb el bé de la família sense perjudicar el bé de l’empresa.