Aquest cap de setmana diferents actes, fets i comentaris m’han fer topar de morros amb la crua realitat que tenim al nostre país. Aquests impactes emocionals m’han fet reflexionar sobre la societat catalana que tenim, i en la que temo tindrem.
Regió d'Espanya amb dialecte propi
Un bon amic palestí resident a Alemanya durant molt temps, i ara català de soca-rel, em comenta que els seus tiets alemanys han quedat esparverats al veure com molts diaris alemanys definien a Catalunya com a "regió d'Espanya amb un dialecte propi". Diuen que no som nació, no tenim llengua... en fi... més a prop d'Andalusia que d'Escòcia... Veient això, em pregunto què està fent la Generalitat per projectar el meu país a fora, explicant qui som què fem, etc... però es clar, potser el que està fent és projectar precisament el que diuen els diaris alemanys. La vocació europeista dels catalans està en mans de una gent que pensa que no som nació, que només fan servir el català en actes públics, i que amaneixen els plats de la política catalana amb un oli de quarta categoria que amaga els gustos més genuïns.
Plaça de braus plena a vessar
José Tomás és avui l’home de culte de moltes persones. Més enllà de les obvies discussions sobre la moralitat de les curses de braus (totalment inútil, només hi ha una solució humanament possible), em quedo amb tot el que significa aquest espectacle viril, intolerant i caspós. El folklore més cínic i sanguinari ha tornat amb força a la monumental... i diuen que n’hi haurà més. El més preocupant? La diversitat de perfils assistents a l’ultima matança: de Serrat a Mercedes Milá, passant per Sabinas, Esperanzas, Gimfarrés.... sóc jo l’ésser rar a qui ni li agraden les tortures? Sóc jo només qui associa el toreig amb una forma de ser i pensar?
Nit de goig madridista
Per acabar la festa, el Madrid CF guanya el que ja havia guanyat la setmana passada, la lliga. Felicitats al Madrid, doncs. Però... com és que em va donar la sensació que a Catalunya hi ha tants madridistes com barcelonistes? La gentada i la festa de petards va ser abundant i s’ha allargat fins a altes hores de la matinada... i amb que "vivas españas" com a fil musical. Només una reflexió: perquè els jugadors del Madrid quan guanyen treuen banderes espanyoles? Els del Barça, o almenys alguns, treuen la senyera amb l’ànim reivindicatiu de la seva terra. Catalunya, no té estat i és lògic que hi hagi qui vulgui donar a conèixer les inquietuds nacionals de la seva terra. Però... què han de reivindicar els espanyols quan guanyen la lliga del seu propi país? Seria lògic veure banderes espanyoles quan guanyen una competició internacional... però la lliga domèstica? En fi, tres impactes per anar-se’n a dormir pensatiu... i sobretot neguitejat pel rumb que pren el meu país.
