El retorn de l'economia del Ganxo

Servidor de vostès prové de família de botiguers i com a tal ja de petit se li va inculcar la cultura de l’economia del ganxo. Aquesta tradicional i senzilla però efectiva forma de gestió consisteix en disposar dos ganxos: en un es van penjant tots els ingressos del negoci (els fulls de caixa) i en l’altra s’enganxen totes les despeses. La llei explica que mentre hi hagi més papers en el ganxo dels ingressos que en el de les despeses la cosa rutlla i no cal patir. En el moment que la balança s’equilibra, comencem a encendre les sirenes i si els ganxos es desequilibren, malament rai, s’albiren problemes. Aquest sistema és de una lògica brutal i sobretot ofereix una visió del que està succeint a l’empresa ipso facto que fa estar conscient a tota l’organització de la seva evolució (molt útil en èpoques turbulentes).

El que està passant a aquest petit país nostre és que per fi ha pogut aplicar aquesta tècnica, i ens hem adonat que el ganxo dels càrrecs supera en molt (9% del PIB) al dels ingressos produint-se el famós dèficit fiscal. No vull ni pensar quina era la desproporció fa uns anys, ja que els diferents governs de la Generalitat han aconseguit retallar a base de negociació aquest diferencial, però fins i tot avui aquest dèficit ens suposa un fre a les nostres empreses i ens fa entendre molt millor el col·lapse de moltes infraestructures que de retruc redueix la qualitat de vida dels catalans.

Cal estar satisfets de la voluntat de tots els partits catalans,que fan fent pinya per esmenar aquesta situació insostenible des d’un put de vista econòmic. Però a més caldrà resoldre alguns altres temes no estrictament fiscals com per exemple que l’aeroport del Prat sigui un Hub Internacional, fet que tindria un impacte en el PIB importantissim.

Mentrestant permetin-me que continuï sense entendre per què vam deixar d’utilitzar el sistema del ganxo.... que ara reprenem.

L’altra cara de la Crisi (o com en vulguin dir)

L’altra cara de la Crisi (o com en vulguin dir)

Si bé es cert que tècnicament encara no podem parlar de crisi també ho és que la desacceleració ja es nota a peu de carrer. En el fons una crisi és un ajust d’alguns excessos o mancances fets en el passat i sempre porta sofriment per a les persones i empreses. Malgrat això, la gens volguda crisi, també aporta canvis que convé analitzar. El primer d’ells és l’augment d’eficiència. Quan les vendes s’aprimen les empreses s’esforcen en millorar els seus processos, per tal d’optimitzar-ne els recursos i a la fi ser més productius i competitius, En d’altres paraules fer el mateix que sempre (ja que el mercat no deixa espais per créixer) amb menys recursos.

Donades les contingències de mercat, les empreses també han d’aglutinar esforços i limitar els seus objectius cap aquells considerats vitals per la supervivència de la firma, d’alguna manera han de ser més selectives en les seves fites. Això ens porta a un augment de l’eficàcia. I per últim, i més important, les estretors del moment fan que l’audàcia i l’enginy prenguin més protagonisme i empenyin a les empreses a innovar i crear. La necessitat desperta la creativitat.

A més l’inevitable i indesitjable augment d’atur empeny a molts emprenedors latents a fer el pas i crear el seu propi negoci: ben mirat, en temps de crisi és el millor moment per engegar una empresa, quan aquesta ja funcioni a tota vela la crisi ja haurà passat i serà moment d’aprofitar la bona conjuntura.

Aquestes transformacions sanegen els mercats d’empreses poc competitives, ja que sobreviuen només aquelles empreses més fortes, i sobretot es posa la base per la que ha de ser l’economia del futur: més productiva, més innovadora, de més valor afegit... i sobretot de més benestar, ja que les empreses que es vulguin afegir a aquest nou entorn ho han de fer molt més preparades que abans si no volen ser expulsades del mercat ràpidament.

L'efecte Dunning-Kruger és un fenomen psicològic descrit per científics de la Universitat de Cornell (Nova York, EUA) segons el qual les persones amb escàs coneixement tendeixen sistemàticament a pensar que saben molt més del que saben i a considerar-se més intel·ligents que altres persones més preparades.
El fenomen, rigorosament demostrat en una sèrie d'experiments desenvolupats pels psicòlegs Justin Krugger i David Dunning publicats en The Journal of Personality and Social Psychology el desembre de 1999, es basa en els següents principis:

1. Els individus incompetents tendeixen a sobreestimar les seves pròpies habilitats
2. Els individus incompetents són incapaços de reconèixer les verdaderes habilitats en els altres.

Tant Kruger com Dunning havien investigat anteriorment sobre el fenomen conegut pels psicòlegs segons el qual la majoria de la gent tendeix a valorar-se a si mateixa molt per sobre de la mitjana, quan és estadísticament impossible: així, és difícilment comprensible que el 98% dels catedràtics d'Universidad, segons un estudi, estigui convençut que treballa millor que els altres.


Seguint aquests indicis, els professors Krugger i Dunning van dissenyar un experiment consistent a mesurar les habilitats intel·lectuals i socials d'una sèrie d'individus i demanar-los una posterior avaluació. Una vegada finalitzats els test, els resultats van ser realment reveladors:

- Els estudiants més brillants, molt superiors als seus companys, van estimar que estaven per sota.
- Els estudiants mediocres es van considerar per sobre de la mitjana
- Els estudiants rematadament dolents es van mostrar convençuts de ser entre els millors: de fet, quant més inútil era l'individu, més assegurança estava que feia les coses bé.

Així doncs, els més incompetents, segons la doctora Kruger, sofrien un doble greuge: "no solament arriben a conclusions errònies i prenen decisions desafortunades, sinó que la seva incompetència els impedeix adonar-se d'això". En tot cas, i com s'ha apuntat freqüentment, l'efecte Dunning-Kruger és una espècie de contrasignatura de la vella màxima de Charles Darwin: "La ignorància engendra més confiança que el coneixement".

Judicis i prejudicis

Prejudici: Actitud no raonada, mancada de provació, que es manifesta en formes d'antipatia o de simpatia envers individus, grups, races, nacionalitats, idees, etc

Judici: Acte o procés mental mitjançant el qual hom pensa una proposició o enunciat, atribueix un predicat a un subjecte, afirma o nega una relació entre dos termes o més.

Gran enciclopèdia Catalana

En el món de l’empresa, els prejudicis són el pa de cada dia, d’alguna forma tots tenim idees prefixades de forma irracional o no... després són els fets els que constaten, validen o rebutgen el que pensàvem... d’alguna forma aquesta és la conducta de qualsevol humà... i de qualsevol mànager, que es fia del seu nas. El més rellevant en aquest cas, es saber veure si s’anava errat o no... a vegades l’orgull no deixa sobresortir l’honestedat.

Els judicis, també són la realitat quotidiana del mànagers. De fet en el procés múltiple de presa de decisions que es veu arrossegat el mànager haver de triar entre A i B és el més habitual... per això podríem dir que fem un judici de determinades situacions. En qualsevol presa de decisió doncs, la recerca de informació és la base per tirar per un camí o altre. Quants mànagers prenen decisions a la lleugera? Per un comentari, una sensació, un rumor es prenen decisions no fonamentades... o el pitjor es posa una etiqueta (un prejudici) a algú que no se la mereix. Quan el riu sona, alguna cosa porta... massa dosi de fe per una empresa...