El cooperativisme necessari

Cooperativa: "Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis". Aquesta és la deficinició de cooperativa que hom pot trobar a l'enciclopèdia Catalana. A Catalunya hi ha algunes cooperatives que funcionen excel·lentment (Guisona, Abacus, Cellers cooperatius, etc..). El cas internacionalment més conegut és la Coorporación Mondragón, una cooperativa que a força de voluntat del seu fundador José María Arizmendiarrieta , i de milers de persones que el van acompanyar posteriorment, ha aconseguit ser el primer grup empresarial del Pais Basc i la cooperativa més gran del món amb 94.000 cooperativistes, comptant amb coopertives a tots els sectors econòmics i amb marques tan reconegudes com Fagor, Eroski, Caja Laboral o Lagun Aro. 

Però és possible que una organització on tots els treballadors són propietaris funcioni? Com s'eviten els comportaments picarescos? Com es governa? Evidentment cada cooperativa té un reglament intern que vertebra l'organització, però hi ha uns valors interns que crec que són fonamentals.. Per exemple, Mondragón té deu principis bàsics que configuren la cultura organitzativa de l'organització: lliure adhesió, organització democràtica, sobirania del treball, caràcter instrumental del capital, participació en la gestió, intercooperació, transformació social, caràcter instrumental i educació. Com es pot comprovar, tots aquests principis responen a un esperit d'unió dels treballadors per un objectiu comú: persistir i perduar. Els beneficis són considerats com un mitjà per aconseguir-ho, no com la única finalitat.I si per persistir claen reformes doloroses es fan abans que sigui massa tard, tenint en compte el més importnat: les persones  

El que per mi és cabdal però, és el sentit (genuí) que es llegeix entre línies: el principi de solidaritat. Avui dia, aquesta paraula està molt devaluada. Sembla que només penjem a la paraula solidaritat atributs com compartir, ajudar, donar... Solidaritat també és allò tant nostre de "que no t'hagin de pagar res". La solidaritat, neix del propi individu. Ser solidari també és fer el que calgui per no perjudicar els interessos dels altres. Si un cop has aconseguit la teva total autonomia, i per tant no restes recursos als altres, sinó que ets capaç de generar-ne ets solidari. La definició més escaient "El fet d'ésser solidari amb altres, de compartir-ne les idees, els propòsits i les responsabilitats". També les responabilitats.  Si no entenem que la solidaritat comença en un mateix, anirem de rodes a pilats. Solidaritat vol dir què cal fer pel bé comú, i no què em dona el bé comú.

No és d'estrenyar doncs, que dins les cooperatives els comportaments més picarescos, en el sentit d'aprofitar-se del sistema, siguin fortament penalitzats.

La meva reflexió és què passa amb la Gran Cooperativa, és a dir el Sector Públic. Trobo a faltar, i molt, a part d'una consciència dels cooperativistes que treballen que allà on treballen és casa de tots i que per tant s'ha d'administrar amb el màxim dels rigors i responsabilitat, una interpretació més acurada de què vol dir Solidaritat. Intueixo un apalancament excessiu en les "bondats" del sistema, que no ajuda a sortir de l'embolic on estem entaforats. ¿O és que les bondats del sistema no ajuden a sortir del forat?
De totes maneres, ja fa mesos que no paren de fer-me la pregunta: Quan passarà això de la crisi? (com si fos un constipat), Jo els dic, quan prenguem consciència del que em de fer per superar-la: pendre decisions valentes, emprendre, i treballar més que mai. D'alguna manera, esperar a què passi (i s'arregli) és una insolidaritat  cap els solidaris que estan fent quelcom per sortir-ne.

Caràcter Emprenedor i Models de Referència.

Ser emprenedor no està de moda. De fet el que està de moda és optar a desenvolupar activitats professionals on l’assumpció de riscos, la incertesa, la ruta sense plànol, siguin tan marginals com siguin possible. Ens hauríem de preguntar si donem suficient importància al rol que juguen els emprenedors, i per tan les empreses, en el nostre benestar col•lectiu. Des del meu punt de vista, sense emprenedors no existeix el progrés econòmic ni científic . Així de senzill. Són absolutament necessàries les persones amb actituds i aptituds emprenedores per fer avançar les economies i el desenvolupament que se’n deriva, ja sigui creant empreses innovadores que generaran riquesa i llocs de treball, o creant nous projectes al interior d’una empresa. Però, com és possible que l’opció d’emprendre vagi tant de baixa? Com és que els nostres joves es mostren majoritàriament poc emprenedors? Podríem intentar donar moltes respostes a aquestes preguntes, però deixi’m intentar aportar alguna idea.
Queda clar que ser emprenedor pot ser fruit de dos orígens: la voluntat o la necessitat. Entenem per voluntat aquelles persones que ja de per si són emprenedores. Podríem dir que degut al seu procés de socialització han crescut molt pròxims a valors com la creativitat, la independència, la fixació d’objectius, etc... són persones capaces d’ imaginar el futur abans que ningú i que gaudeixen d’un nas extraordinari per discernir les coses importants de les supèrflues. Per altra banda hi ha persones, i ara se’n veuen a cabassos, que emprenen per necessitat.

Ho emprenen o no tenen feina. Molts dels nostres avis o pares així començaren. Com diu el Sr. Jordi Rodó hi ha com a mínim 2 generacions que no saben el que és passar-ho malament i haver de guanyar-se les garrofes a partir només de la seva iniciativa personal. Molt probablement aquests dos orígens ens queden molt llunyans. Es a dir, si bé encara hi ha rara avis que volen ser emprenedors per voluntat, el cert és que la societat no els hi ho posa gens fàcil. El sistema educatiu, dels 0 als 18 anys no està pensat per treballar la creativitat i la responsabilitat, encara que a principis dels setanta hi hagués un corrent regenerador molt positiu que apostà per l’escola activa, i que ara és la base de la majoria de models educatius de les escoles, i segur que és artífex dels emprenedors més rellevants. Cal una segona onada, que aporti noves maneres de fer que potenciïn les habilitats que s’han comentat a tots els nivells. Per altra banda, l’empresari se l’associa amb ideals i arguments que tampoc ajuden massa al mimetisme.
Hi ha qui diu que els models de referència tenen un poder espectacular sobre l’esdevenir de les persones. Quants nois van voler estudiar medicina a partir de la sèrie televisiva A Cor Obert? Quants van estudiar Arqueologia seguint els passos de Indiana Jones? Si penséssim un pèl sobre els atributs que estem penjant a l’esquena dels empresaris ens donaríem compte que no són els més atractius, i que s’avenen poc amb la seva importància a la societat. Alguns exemples notoris: el mala peça del Montràs del Ventdelplà o l’Ivan del Cor de la Ciutat, ambdós sense escrúpols. Potser els hauríem de veure com herois que han construït riquesa a partir del no-res.
El dia que vegi el mateix grau de reconeixement cap a un emprenedor, un científic o un enginyer que a un futbolista pensaré que la societat està canviant. Mentrestant no parem de fabricar ciutadans que prefereixen enfocar la seva vida cap a professions molt allunyades de la creació de valor.
I pel que fa els emprenedors per necessitat... dèiem que molts no sabem què vol dir necessitat. Amb una taxa d’atur del 20% i unes prestacions d’atur finites és evident que en sortiran, però l’administració a base de mesures del tipus “placebo” sembla que no ha entès que l’agonia, per més que s’allargui, és agonia.
Potser valdria més la pena que tots els recursos que es destinen a la creació de l’esperit emprenedor es donessin directament a les persones que volen emprendre, i que addicionalment se’ls proporcionés un tutor especialitzat que els fes de guia per safari administratiu que es veuen avocats els que volen constituir una empresa i que el mateix cobris les possibles mancances de formació dels emprenedors. Sincerament que aquesta opció amb una reformulació del sistema educatiu, i dels models de referència de la nostra societat seria molt més efectiu per engrescar a emprendre. I és que ja ho va dir Antoni Gaudí: “L’originalitat consisteix en tornar a l’origen”.

Emprenedoria des de l’Empresa: innovar, crear o regenerar.

De sempre, la paraula emprenedoria ha estat relacionada amb una persona propensa a la creativitat, a assumir riscos per tirar endavant la seva idea de negoci, moltes vegades no pas per buscar només un benefici econòmic, sinó per autorealitzar-se. Són persones, inquietes, que no entenen la feina si no és per dedicar-s’hi el 100% i que tenen la valuosa virtut de saber veure negoci allà on ningú en veu o crear a partir de res una empresa.
Les últimes investigacions revelen que tothom pot ser una emprenedor, si bé cadascun de nosaltres tenim diferents propensions a emprendre (dels més ocasionals als purs). S’ha vist que hi ha persones que desenvolupen el seu instint emprenedor per necessitat (quan perden la feina i no en troben) i d’altres, senzillament per assolir un grau de benestar al veure complerts els seus objectius. Per tant, l’aspecte cultural i té molt a dir, tot i que d’emprendre també se n’aprèn, i les institucions posen a l’abast de tothom eines (assessorament, formació, incubadores empresarials, etc...) per tal de produir emprenedors, peça bàsica del sistema econòmic que ens regeix.
Però, hi ha una altra tipus d’emprenedors: les empreses. Les empreses de fet, són un conjunt de persones que treballen en una idea que un bon dia va posar en marxa un emprenedor. Amb una mica de sort, el fundador de l’empresa encara és qui la dirigeix i per tant pot transmetre, potenciar o inculcar l’esperit emprenedor a la xarxa social que conforma la organització, i així fer “emprenedoria col•lectiva”. Així doncs, no deixar de ser emprenedor un cop ja s’ha emprès i intentar formular una empresa que no en perdi l’esperit pot ser generador d’avantatges respecte la competència.
Una empresa pot tenir molts motius per ser emprenedora: perquè el negoci tradicional no funciona i ha de buscar altres fonts d’ingressos, perquè vol diversificar el negoci, i potser també el risc, perquè ha vist alguna oportunitat de negoci abans que ningú, etc...
El que és més suggerent és que la empresa ja està “socialitzada” en el món dels negocis, no li és necessària una formació general, ja sap de què va aquest món... i segurament a força d’encert i errada, han après com navegar-hi. A més, normalment comptarà amb recursos (econòmics, materials, immaterials i humans) fruit de la seva activitat principal que li permetran abordar els reptes més innovadors, i per acabar, compta amb el coneixement d’un sector d’activitat (el seu), que li permetrà veure si pot accedir a altres mercats, o si simplement repensant el seu producte pot vendre’l de forma diferent.
Les empreses doncs, tenen seriosos motius per plantejar-se emprendre i les institucions valuoses empreses a qui ajudar a emprendre a part dels emprenedors individuals. Es coneixen tres formes d’aprendre per les empreses: a) innovar. És a dir, treure al mercat una línia de producte nou o innovador, millorar els processos per ser més competitius, etc.... b) Crear una empresa nova independent de la ja establerta que operi en un sector diferent, per bé, que es poden aprofitar les sinergies que se’n deriven i c) la renovació estratègica, que és un canvi de orientació total de l’activitat de l’empresa (passar de vendre ous a vendre ràdios, per exemple).
Aquestes tres tipologies estan ordenades de menys a més radical, però en tot cas, els riscos vindran també pel grau de relació o no relació que hi hagi entre els projectes. Pot semblar que aquesta situació és llunyana a les empreses de casa nostra. Però si fan l’esforç de pensar-hi un xic, trobaran per exemple, una empresa que ha sumat a la seva activitat principal de fabricació de xapa metàl•lica, la producció de peces pel món de l’energia solar (a), una empresa de petits components metàl•lics que n’ha creat una altra d’implants dentals (b) o una empresa que ha passat de fabricar minicotxes a bolquets mecànics (c).
Els projectes innovadors s’han de començar ara, en temps de crisi, ja que quan estiguin llestos ens trobem amb un moment econòmic òptim i mentrestant, la crisi ens ajuda a fer-lo més fort . Fer-ho al revés fóra perillós, no fos cas que ens trobéssim amb un projecte madur en un temps sever, comercialment parlant, llavors ja s’hauria fet el gruix de la inversió, i tindríem problemes.
La reflexió final que se’n pot treure, és que les empreses emprenedores són aquelles que ens faran canviar el teixit productiu, avui massa centrat en la mà d’obra, per un altre de més competitiu, més capital/coneixement intensiu i centrat en el consumidor final. Per aquest motiu, caldria tenir ben present que el suport a les empreses per emprendre haurien de ser com a mínim tan importants com el que reben els emprenedors individuals: d’alguna manera s’actua a un terreny ja abonat, llest per produir fruits a curt termini que revitalitzaran la nostra economia, i amb el suport al emprenedor individual es comença a elaborar un planter que pot donar fruits més a llarg termini.
I és que en aquests moments, és temps d’emprendre.... sigui per vocació o necessitat. Som-hi!

Qüestió d'Esperit

Es evident que aquest estadi de dificultat econòmica arriba en el moment de major globalització de la història. Els avanços tecnològics, la liberalització dels mercats i la cerca de noves oportunitats de negoci ha fet que el comerç, i de passada els actius productius siguin més mòbils que mai. Si ens mirem aquest fenomen des de una perspectiva estrictament econòmica (sense tenir en compte altres motius humans) aquesta globalització es regulada per les lleis de mercat internacional.... però la crisi afecta internacionalment, nacionalment, localment i a les families. La lògica econòmica de màxima eficiència i beneficis, pot trobar el seu contrapunt en la cultura, els valors, les creences de les persones que conformen una regió econòmica concreta, que malgrat les dificultats, s’entossudeixen a seguir sent competitius, en definitiva a fer un salt per entrar a un tren que passa sense esperar a ningú. L’estudi de les economies regionals, i sobretot de les diferencies que existeixen entre aquelles més emprenedores i les menys dinàmiques ha estat en els darrers anys un tema molt recorrent en la investigació en l’àmbit de l’emprenedoria. Sembla que la cultura, els valors, les maneres de fer i pensar col•lectius són vitals en el desenvolupament ( o no desenvolupament) d’una zona. El Dr. Jordi Nadal, catedràtic emèrit d’història econòmica de la Universitat de Barcelona, pronuncià un magnífic discurs en l’acte de presentació d’un llibre commemoratiu dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell. En aquesta argumentació, el Dr. Nadal explica que la propensió al treball i a la creació de riquesa dels catalans es producte de la mutilació política que ha sofert Catalunya al llarg dels anys que ha desencoratjat la reivindicació col•lectiva de major llibertat i l’ha desviat cap a la reivindicació individual, en forma d’èxit en els negocis de cadascú. D’aquí la cèlebre frase els catalans de les pedres en treuen pans. Aquest autor, finalitzava la seva intervenció explicant que les dues visions han se ser complementaries, i que en aquests moments els catalans estan perdent l’essència que els ha caracteritzat sempre: l’esperit emprenedor. Es ben cert que el creixement desordenat i desmesurat de la funció pública i la percepció que desprèn de “feina fàcil, segura i ben remunerada” és el millor desincentiu per la creació de riquesa via creixement de les empreses o mitjançant la creació de noves. Aquesta aversió al risc, em fa pensar en unes paraules que va pronunciar el Dr. Francesc Torralba, filòsof, en l’acte de celebració dels 20 anys del Programa de Transició al Treball de Manresa. Explicava que les persones a part de tenir competències professionals (saber desenvolupar una feina) també han de tenir competències ètiques. Bàsicament actituds ( l’esforç, la humilitat, l’audàcia i la prudència) que si s’interioritzen i s’apliquen poden esdevenir la clau de l’èxit personal i col•lectiu, Pel que sigui, sembla que aquest esperit s’està perdent. Cal redreçar-ho d’immediat. Ens hi juguem molt.


A aquesta problemàtica de valors, s’hi suma com s’ha comentat, una competència internacional cada cop més ferotge que fa que les empreses de casa nostra s’hagin d’espavilar per no ser expulsades. Avui, sobretot ens els productes industrials, ja no es competeix empresa contra empresa, sinó districte industrial contra districte industrial. En aquest context m’agradaria ressaltar el paper que juguen les pimes, i en concret les empreses familiars, que recordem, representen prop del 95% de les empreses a la Catalunya Central i conformen l’entramat competitiu de la zona. Aquest tipus d’empreses, arrelades íntimament al territori, comparteixen els valors positius que he citat. S’ha demostrat que si bé són més conservadores pel que fa referència a les estratègies d’expansió i innovació quan les coses van bé, són extremadament adaptables als canvis quan aquests són profunds i estructurals, bàsicament perquè s’hi juguen el nom i el patrimoni familiar, a diferència de les grans multinacionals, anomenades a vegades locomotores dels districtes, que avui són a Manresa i demà a Taiwan.
Per últim, tres reflexions per fer front a aquest escenari desmoralitzant.
La primera: la col•laboració,el lideratge i les mesures de suport. L’establiment de zones industrialitzades fortes, sostenibles, integrades a l’entorn i sobretot arrelades vindran gràcies a les Pimes (familiars, majoritàriament). Aquestes han de col•laborar entre elles per tal de generar sinergies i complementarietats i així conformar un espai de productivitat a escala internacional. Aquesta afirmació que pot semblar òbvia i fàcil de dir, és al meu entendre el taló d’aquil•les. Les empreses de casa nostra no estan avesades de compartir actius, coneixements o interessos a diferència d’algunes zones industrialitzades europees que fan pinya des d’una visió glocal. Aquestes relacions tampoc són fluides amb l’ administració, que a vegades vol liderar el desenvolupament econòmic, fent inversions que les empreses no entenen o no consideren útils, quan al meu parer el lideratge ha de venir de les empreses, i l’administració ha d’estudiar i accelerar el canvi, més que guiar-lo, aplicant mesures de suport a la Pime més que a les locomotores multinacionals (per exemple amb el desenvolupament d’un model Quadruple Helix, ajustat als sectors tradicionals i emergents de la zona, on les empreses se senten còmodes). Al cap i a la fi, si són capaços de ser competitius, podem ubicar qualsevol dels productes a qualsevol part del món.
La segona: les actituds i els valors. Cal treballar-les des de la infància, però també cal donar exemple, sobretot des d’un funcionariat que funcioni i amb unes condicions d’acord amb el mercat laboral i no laboral.
Per acabar, la tercera: el tracte just. Em refereixo al finançament. El mateix govern Zapatero ha reconegut que Catalunya té un dèficit fiscal del 9,8%, Compte, això és l’any 2005. Quan era l’any 1990? No ho sabem. La xifra podria fer esgarrifar, i passa factura a les empreses que perden competivitat per manca de infraestructures, i a les persones que reben unes prestacions molt allunyades pel seu esforç. En aquest cas, la reivindicació col•lectiva, és també tan necessària com la preservació de l’esperit emprenedor. Per força han de ser complementaris per sortir d’aquesta situació i construir uns veritables districtes industrials glocals, que generin valor i lloc de treball, i permetin als catalans seguir fent de les pedres pans.

Bàsquet: Institucions, Empresa i Valors

Si invertíssim una mica de temps en calcular quant costa cada victòria que el Bàsquet Manresa ha aconseguit a la lliga ACB ens donaríem compte que és l’equip més rendible de l’ACB. De fet, estic quasi segur que és l’equip més eficient de la història de l’ACB.
Lluitar, competir i sobreviure durant tants anys amb el pressupost més baix és una excepció monumental en el món de l’esport i per extensió en el món empresarial. Si a més hi sumen els èxits aconseguits als anys noranta, només podem emprar la paraula heroïcitat. És com si una PIME plantés cara a grans multinacionals (moltes ho fan cada dia, buscant nínxols, el Bàsquet Manresa juga a mercat obert, sense possibles especialitzacions, es guanya o es perd), no només mantenint la seva quota de mercat, sinó que en ocasions les sobrepassés, tot traient el nas entre els més poderosos.
Dins el seu mercat el Bàsquet Manresa s’enfronta any rera any amb clubs molt més potents. Podríem dir que el nostre bàsquet està permanentment en crisi, no per mala gestió ni per conjuntura econòmica, sinó per la pròpia estructura de sector: comparativament som un territori petit, els altres reben ajudes institucionals que aquí no es reben (podem discutir si aquest és el model a seguir o no, però la diferència hi és) i costa que les empreses grans vegin Manresa la candidatura perfecte per donar a conèixer la seva marca. I malgrat tot, seguim sent. Seguim sent perquè hem après a competir malgrat tot.





N’hi ha prou per trepitjar alguns pavellons d’altres equips de la lliga per adonar-se del respecte que es té cap el Bàsquet Manresa. Aficions, entrenadors, jugadors i dirigents es fan creus dels resultats de l’equip del Bages. Molts demanen quin és el secret que amaguem, com si fóssim els irreductible gals que a base de pocions màgiques resistim les escomeses del potents romans. El secret? Persones, sensatesa i treball (treball, treball i treball!). Confiar en les persones i les seves capacitats (quants jugadors han arribat amb el cartell de mediocres i aquí s’han revaloritzat?), fixar objectius assumibles i no estirar més la mà que la màniga i, sobretot, molt treball, bon treball i unió en els moments més difícils. Aquests elements combinats amb el profund sentiment de pertinença que desperta el club, expliquen les valuoses habilitats que les persones han desenvolupat i que es mostren a tots nivells: des de les innovadores jugades que l’entrenador prepara per sorprendre als equips grans amb el màxim aprofitament de recursos (el Bàsquet Manresa ha estat subjecte d’estudi per prestigiosos tècnics, entre ells Svetislav Pesic, just abans de guanyar l’Eurolliga amb el Barça), passant per l’explosió d’alguns jugadors, molts provinents de la pedrera, o acabant per la gestió acurada de l’equip directiu.
El bon fer del Manresa, a més, traspassa les fronteres del parquet, essent un element dinamitzador de l’esport entre els més joves de casa nostra, a més d’una font de benestar per a moltes persones i una imatge de ciutat impecable . Les externalitats positives que té el Bàsquet Manresa són molt més importants que les xifres que conformen el seu pressupost.
El secret doncs, es basa en el valors. Valors que ens defineixen com a persones, i també ens marquen l’imaginari col•lectiu. Valors que ens fan sentir orgullosos d’allò nostre molt més que la consecució d’un títol, perquè en definitiva tots junts configurem el model Manresa, un model de lluita fins l’últim alè. Així és com ens assegurem l’òptima utilització dels recursos disponibles. Ara els recursos disponibles no són suficients, només ens falta una mica més de recolzament per seguir sent. La història avala la nostra forma de fer i la rendibilitat que aconseguim de cada gram de confiança que se’ns fa. La crisi afecta a tothom, i tot i així empreses i aficionats del Basquet Manresa han tornat a col•laborar amb tot allò que és possible. Cal l’última empenta, per evitar una grandíssima desil•lusió. Ben mirat, quina institució no voldria fer-se seus alguns dels valors genuïns del Basquet Manresa? Jo m’hi apunto.

Empresa i Família, Família i Empresa

Han pensat mai quantes empreses són familiars ? O millor, què entenem per empresa familiar ? Si busquéssim en la història de les empreses segur que trobaríem que la majoria han ser creades a partir de la incitativa d’un emprenedor i la seva família. De fet molts cognoms catalans venen dels oficis que feien les persones: Fuster, Ferrer, Mercader, etc.. encara avui dia tenim vestigis d’aquesta pràctica i molt sovint anomenen a les persones amb el sobrenom del seu ofici. El que ha quedat, però, és que segons l’antic CIDEM (ara ACCIÓ) el 65% de les empreses catalanes són familiars. Tenim davant doncs, la tipologia d’empresa més abundant. L’empresa familiar es podria definir com aquella empresa la propietat de la qual, total o parcialment, així com la direcció està en mans d’una unitat d’individus amb relacions de parentesc. Tanmateix, el seu pes es tan gran com la mala imatge amb la què compta. No ens enganyem, la majoria de persones considera les empreses familiars conflictives, difícils de treballar-hi... com a tot arreu, podríem trobar casos contraposats, però la percepció generalitzada és aquesta. De fet, pensant-ho fredament, en l’empresa familiar hi conviuen (i sovint malviuen) perspectives diferents: la racional i la emocional. Qualsevol empresa no familiar, normalment empra criteris racionals en l’assignació de recursos amb l’objectiu d’aconseguir el màxim benefici i creixement per l’empresa. Diguem que no contempla altres criteris que no siguin els propis de gestió per tal d’administrar l’organització. En una empresa familiar també hi apareixen criteris emocionals, es a dir sovint irracionals. En una empresa familiar es prendran determinacions que no segueixen la lògica abans esmentada, sinó decisions de caire sentimental i de parentesc que passen per sobre de qualsevol altre. Per exemple l’objectiu del màxim benefici no és tan clar en l’empresa familiar com ho és la subsistència, el benestar i l’ocupació de la família i sobretot la construcció de patrimoni. Les tensions doncs, estan servides: entre treballadors que veuen que no poden accedir a la presa de segons quines decisions i càrrecs, i entre la família on els successors a vegades es veuen forçats a continuar, sense estar-ne preparats o simplement motivats.

La successió, l’entrada en la propietat, la implicació de la família, la gestió externa, el compromís dels treballadors, etc...són estadis especialment complexos.

Però permetin-me traçar una línia positiva i diferenciadora de les empreses familiars. Quan una persona té una empresa familiar hi aposta al 100%. S’hi juga el seu nom i el seu prestigi. Les capacitats, coneixements (el Know How) i esforç en aquestes empreses és molt superior a la resta. Aquests recursos intangibles són molt potents i poden esdevenir la clau d’èxit on edificar una empresa de valor. Cal comptar també amb que la motivació de l’empresari és màxima, de fet l’empresa passa a ser freqüentment el centre de la seva activitat i això té efectes positius, també entre els successors ja que s’han criat en l’ambient de l’empresa i saben ja de petits com funciona el negoci de manera natural. La base doncs comença a formar-se. Malauradament en moltes ocasions amb això no n’hi ha prou, i la família en sentit ampli s’ha de formar per endegar els nous reptes que l’empresa necessita, o comptar amb una gestió professional que guií el bon fer de l’organització. Tenim doncs, una moneda de dues cares: la visió de conflicte degut a les perspectives racional i emocional, i la fortalesa de valor a partir de la visió de recursos i capacitats. La combinació encertada d’aquestes dues característiques amaga la clau de l’èxit. Una empresa familiar pot ser la més potent de les empreses si sap fer un bon treball d’alineació dels criteris racionals amb els emocionals. Si el capital humà de la família és l’adequat per dirigir l’empresa en sentit racional, a aquesta organització li ha tocat la loteria. El compromís, la motivació, els coneixements d’aquesta nova direcció, sense dubte és la millor entre les millors. Si no és el cas, una alternativa es que la gestió recaigui en mans de professionals externs i que la família jugui el rol d’accionista... encara que... quan l’empesa l’ha creada una persona, i porta el seu nom, això deu ser difícil oi?

Personalment crec cegament amb les empreses familiars, tenen un saber fer molt genuí, una acumulació de coneixements, que es transmeten mitjançant la cultura i valors que queden implícits en l’empresa i això és un avantatge competitiu molt important. Ara bé, també crec radicalment que les famílies propietàries han de ser suficientment planificadores per ajustar les regles del joc pensant amb el bé de l’empresa, que a la llarga també és el bé de la família. O ben pensat, pensar amb el bé de la família sense perjudicar el bé de l’empresa.