Qüestió d'Esperit

Es evident que aquest estadi de dificultat econòmica arriba en el moment de major globalització de la història. Els avanços tecnològics, la liberalització dels mercats i la cerca de noves oportunitats de negoci ha fet que el comerç, i de passada els actius productius siguin més mòbils que mai. Si ens mirem aquest fenomen des de una perspectiva estrictament econòmica (sense tenir en compte altres motius humans) aquesta globalització es regulada per les lleis de mercat internacional.... però la crisi afecta internacionalment, nacionalment, localment i a les families. La lògica econòmica de màxima eficiència i beneficis, pot trobar el seu contrapunt en la cultura, els valors, les creences de les persones que conformen una regió econòmica concreta, que malgrat les dificultats, s’entossudeixen a seguir sent competitius, en definitiva a fer un salt per entrar a un tren que passa sense esperar a ningú. L’estudi de les economies regionals, i sobretot de les diferencies que existeixen entre aquelles més emprenedores i les menys dinàmiques ha estat en els darrers anys un tema molt recorrent en la investigació en l’àmbit de l’emprenedoria. Sembla que la cultura, els valors, les maneres de fer i pensar col•lectius són vitals en el desenvolupament ( o no desenvolupament) d’una zona. El Dr. Jordi Nadal, catedràtic emèrit d’història econòmica de la Universitat de Barcelona, pronuncià un magnífic discurs en l’acte de presentació d’un llibre commemoratiu dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell. En aquesta argumentació, el Dr. Nadal explica que la propensió al treball i a la creació de riquesa dels catalans es producte de la mutilació política que ha sofert Catalunya al llarg dels anys que ha desencoratjat la reivindicació col•lectiva de major llibertat i l’ha desviat cap a la reivindicació individual, en forma d’èxit en els negocis de cadascú. D’aquí la cèlebre frase els catalans de les pedres en treuen pans. Aquest autor, finalitzava la seva intervenció explicant que les dues visions han se ser complementaries, i que en aquests moments els catalans estan perdent l’essència que els ha caracteritzat sempre: l’esperit emprenedor. Es ben cert que el creixement desordenat i desmesurat de la funció pública i la percepció que desprèn de “feina fàcil, segura i ben remunerada” és el millor desincentiu per la creació de riquesa via creixement de les empreses o mitjançant la creació de noves. Aquesta aversió al risc, em fa pensar en unes paraules que va pronunciar el Dr. Francesc Torralba, filòsof, en l’acte de celebració dels 20 anys del Programa de Transició al Treball de Manresa. Explicava que les persones a part de tenir competències professionals (saber desenvolupar una feina) també han de tenir competències ètiques. Bàsicament actituds ( l’esforç, la humilitat, l’audàcia i la prudència) que si s’interioritzen i s’apliquen poden esdevenir la clau de l’èxit personal i col•lectiu, Pel que sigui, sembla que aquest esperit s’està perdent. Cal redreçar-ho d’immediat. Ens hi juguem molt.


A aquesta problemàtica de valors, s’hi suma com s’ha comentat, una competència internacional cada cop més ferotge que fa que les empreses de casa nostra s’hagin d’espavilar per no ser expulsades. Avui, sobretot ens els productes industrials, ja no es competeix empresa contra empresa, sinó districte industrial contra districte industrial. En aquest context m’agradaria ressaltar el paper que juguen les pimes, i en concret les empreses familiars, que recordem, representen prop del 95% de les empreses a la Catalunya Central i conformen l’entramat competitiu de la zona. Aquest tipus d’empreses, arrelades íntimament al territori, comparteixen els valors positius que he citat. S’ha demostrat que si bé són més conservadores pel que fa referència a les estratègies d’expansió i innovació quan les coses van bé, són extremadament adaptables als canvis quan aquests són profunds i estructurals, bàsicament perquè s’hi juguen el nom i el patrimoni familiar, a diferència de les grans multinacionals, anomenades a vegades locomotores dels districtes, que avui són a Manresa i demà a Taiwan.
Per últim, tres reflexions per fer front a aquest escenari desmoralitzant.
La primera: la col•laboració,el lideratge i les mesures de suport. L’establiment de zones industrialitzades fortes, sostenibles, integrades a l’entorn i sobretot arrelades vindran gràcies a les Pimes (familiars, majoritàriament). Aquestes han de col•laborar entre elles per tal de generar sinergies i complementarietats i així conformar un espai de productivitat a escala internacional. Aquesta afirmació que pot semblar òbvia i fàcil de dir, és al meu entendre el taló d’aquil•les. Les empreses de casa nostra no estan avesades de compartir actius, coneixements o interessos a diferència d’algunes zones industrialitzades europees que fan pinya des d’una visió glocal. Aquestes relacions tampoc són fluides amb l’ administració, que a vegades vol liderar el desenvolupament econòmic, fent inversions que les empreses no entenen o no consideren útils, quan al meu parer el lideratge ha de venir de les empreses, i l’administració ha d’estudiar i accelerar el canvi, més que guiar-lo, aplicant mesures de suport a la Pime més que a les locomotores multinacionals (per exemple amb el desenvolupament d’un model Quadruple Helix, ajustat als sectors tradicionals i emergents de la zona, on les empreses se senten còmodes). Al cap i a la fi, si són capaços de ser competitius, podem ubicar qualsevol dels productes a qualsevol part del món.
La segona: les actituds i els valors. Cal treballar-les des de la infància, però també cal donar exemple, sobretot des d’un funcionariat que funcioni i amb unes condicions d’acord amb el mercat laboral i no laboral.
Per acabar, la tercera: el tracte just. Em refereixo al finançament. El mateix govern Zapatero ha reconegut que Catalunya té un dèficit fiscal del 9,8%, Compte, això és l’any 2005. Quan era l’any 1990? No ho sabem. La xifra podria fer esgarrifar, i passa factura a les empreses que perden competivitat per manca de infraestructures, i a les persones que reben unes prestacions molt allunyades pel seu esforç. En aquest cas, la reivindicació col•lectiva, és també tan necessària com la preservació de l’esperit emprenedor. Per força han de ser complementaris per sortir d’aquesta situació i construir uns veritables districtes industrials glocals, que generin valor i lloc de treball, i permetin als catalans seguir fent de les pedres pans.