Bàsquet: Institucions, Empresa i Valors

Si invertíssim una mica de temps en calcular quant costa cada victòria que el Bàsquet Manresa ha aconseguit a la lliga ACB ens donaríem compte que és l’equip més rendible de l’ACB. De fet, estic quasi segur que és l’equip més eficient de la història de l’ACB.
Lluitar, competir i sobreviure durant tants anys amb el pressupost més baix és una excepció monumental en el món de l’esport i per extensió en el món empresarial. Si a més hi sumen els èxits aconseguits als anys noranta, només podem emprar la paraula heroïcitat. És com si una PIME plantés cara a grans multinacionals (moltes ho fan cada dia, buscant nínxols, el Bàsquet Manresa juga a mercat obert, sense possibles especialitzacions, es guanya o es perd), no només mantenint la seva quota de mercat, sinó que en ocasions les sobrepassés, tot traient el nas entre els més poderosos.
Dins el seu mercat el Bàsquet Manresa s’enfronta any rera any amb clubs molt més potents. Podríem dir que el nostre bàsquet està permanentment en crisi, no per mala gestió ni per conjuntura econòmica, sinó per la pròpia estructura de sector: comparativament som un territori petit, els altres reben ajudes institucionals que aquí no es reben (podem discutir si aquest és el model a seguir o no, però la diferència hi és) i costa que les empreses grans vegin Manresa la candidatura perfecte per donar a conèixer la seva marca. I malgrat tot, seguim sent. Seguim sent perquè hem après a competir malgrat tot.





N’hi ha prou per trepitjar alguns pavellons d’altres equips de la lliga per adonar-se del respecte que es té cap el Bàsquet Manresa. Aficions, entrenadors, jugadors i dirigents es fan creus dels resultats de l’equip del Bages. Molts demanen quin és el secret que amaguem, com si fóssim els irreductible gals que a base de pocions màgiques resistim les escomeses del potents romans. El secret? Persones, sensatesa i treball (treball, treball i treball!). Confiar en les persones i les seves capacitats (quants jugadors han arribat amb el cartell de mediocres i aquí s’han revaloritzat?), fixar objectius assumibles i no estirar més la mà que la màniga i, sobretot, molt treball, bon treball i unió en els moments més difícils. Aquests elements combinats amb el profund sentiment de pertinença que desperta el club, expliquen les valuoses habilitats que les persones han desenvolupat i que es mostren a tots nivells: des de les innovadores jugades que l’entrenador prepara per sorprendre als equips grans amb el màxim aprofitament de recursos (el Bàsquet Manresa ha estat subjecte d’estudi per prestigiosos tècnics, entre ells Svetislav Pesic, just abans de guanyar l’Eurolliga amb el Barça), passant per l’explosió d’alguns jugadors, molts provinents de la pedrera, o acabant per la gestió acurada de l’equip directiu.
El bon fer del Manresa, a més, traspassa les fronteres del parquet, essent un element dinamitzador de l’esport entre els més joves de casa nostra, a més d’una font de benestar per a moltes persones i una imatge de ciutat impecable . Les externalitats positives que té el Bàsquet Manresa són molt més importants que les xifres que conformen el seu pressupost.
El secret doncs, es basa en el valors. Valors que ens defineixen com a persones, i també ens marquen l’imaginari col•lectiu. Valors que ens fan sentir orgullosos d’allò nostre molt més que la consecució d’un títol, perquè en definitiva tots junts configurem el model Manresa, un model de lluita fins l’últim alè. Així és com ens assegurem l’òptima utilització dels recursos disponibles. Ara els recursos disponibles no són suficients, només ens falta una mica més de recolzament per seguir sent. La història avala la nostra forma de fer i la rendibilitat que aconseguim de cada gram de confiança que se’ns fa. La crisi afecta a tothom, i tot i així empreses i aficionats del Basquet Manresa han tornat a col•laborar amb tot allò que és possible. Cal l’última empenta, per evitar una grandíssima desil•lusió. Ben mirat, quina institució no voldria fer-se seus alguns dels valors genuïns del Basquet Manresa? Jo m’hi apunto.

Empresa i Família, Família i Empresa

Han pensat mai quantes empreses són familiars ? O millor, què entenem per empresa familiar ? Si busquéssim en la història de les empreses segur que trobaríem que la majoria han ser creades a partir de la incitativa d’un emprenedor i la seva família. De fet molts cognoms catalans venen dels oficis que feien les persones: Fuster, Ferrer, Mercader, etc.. encara avui dia tenim vestigis d’aquesta pràctica i molt sovint anomenen a les persones amb el sobrenom del seu ofici. El que ha quedat, però, és que segons l’antic CIDEM (ara ACCIÓ) el 65% de les empreses catalanes són familiars. Tenim davant doncs, la tipologia d’empresa més abundant. L’empresa familiar es podria definir com aquella empresa la propietat de la qual, total o parcialment, així com la direcció està en mans d’una unitat d’individus amb relacions de parentesc. Tanmateix, el seu pes es tan gran com la mala imatge amb la què compta. No ens enganyem, la majoria de persones considera les empreses familiars conflictives, difícils de treballar-hi... com a tot arreu, podríem trobar casos contraposats, però la percepció generalitzada és aquesta. De fet, pensant-ho fredament, en l’empresa familiar hi conviuen (i sovint malviuen) perspectives diferents: la racional i la emocional. Qualsevol empresa no familiar, normalment empra criteris racionals en l’assignació de recursos amb l’objectiu d’aconseguir el màxim benefici i creixement per l’empresa. Diguem que no contempla altres criteris que no siguin els propis de gestió per tal d’administrar l’organització. En una empresa familiar també hi apareixen criteris emocionals, es a dir sovint irracionals. En una empresa familiar es prendran determinacions que no segueixen la lògica abans esmentada, sinó decisions de caire sentimental i de parentesc que passen per sobre de qualsevol altre. Per exemple l’objectiu del màxim benefici no és tan clar en l’empresa familiar com ho és la subsistència, el benestar i l’ocupació de la família i sobretot la construcció de patrimoni. Les tensions doncs, estan servides: entre treballadors que veuen que no poden accedir a la presa de segons quines decisions i càrrecs, i entre la família on els successors a vegades es veuen forçats a continuar, sense estar-ne preparats o simplement motivats.

La successió, l’entrada en la propietat, la implicació de la família, la gestió externa, el compromís dels treballadors, etc...són estadis especialment complexos.

Però permetin-me traçar una línia positiva i diferenciadora de les empreses familiars. Quan una persona té una empresa familiar hi aposta al 100%. S’hi juga el seu nom i el seu prestigi. Les capacitats, coneixements (el Know How) i esforç en aquestes empreses és molt superior a la resta. Aquests recursos intangibles són molt potents i poden esdevenir la clau d’èxit on edificar una empresa de valor. Cal comptar també amb que la motivació de l’empresari és màxima, de fet l’empresa passa a ser freqüentment el centre de la seva activitat i això té efectes positius, també entre els successors ja que s’han criat en l’ambient de l’empresa i saben ja de petits com funciona el negoci de manera natural. La base doncs comença a formar-se. Malauradament en moltes ocasions amb això no n’hi ha prou, i la família en sentit ampli s’ha de formar per endegar els nous reptes que l’empresa necessita, o comptar amb una gestió professional que guií el bon fer de l’organització. Tenim doncs, una moneda de dues cares: la visió de conflicte degut a les perspectives racional i emocional, i la fortalesa de valor a partir de la visió de recursos i capacitats. La combinació encertada d’aquestes dues característiques amaga la clau de l’èxit. Una empresa familiar pot ser la més potent de les empreses si sap fer un bon treball d’alineació dels criteris racionals amb els emocionals. Si el capital humà de la família és l’adequat per dirigir l’empresa en sentit racional, a aquesta organització li ha tocat la loteria. El compromís, la motivació, els coneixements d’aquesta nova direcció, sense dubte és la millor entre les millors. Si no és el cas, una alternativa es que la gestió recaigui en mans de professionals externs i que la família jugui el rol d’accionista... encara que... quan l’empesa l’ha creada una persona, i porta el seu nom, això deu ser difícil oi?

Personalment crec cegament amb les empreses familiars, tenen un saber fer molt genuí, una acumulació de coneixements, que es transmeten mitjançant la cultura i valors que queden implícits en l’empresa i això és un avantatge competitiu molt important. Ara bé, també crec radicalment que les famílies propietàries han de ser suficientment planificadores per ajustar les regles del joc pensant amb el bé de l’empresa, que a la llarga també és el bé de la família. O ben pensat, pensar amb el bé de la família sense perjudicar el bé de l’empresa.

El retorn de l'economia del Ganxo

Servidor de vostès prové de família de botiguers i com a tal ja de petit se li va inculcar la cultura de l’economia del ganxo. Aquesta tradicional i senzilla però efectiva forma de gestió consisteix en disposar dos ganxos: en un es van penjant tots els ingressos del negoci (els fulls de caixa) i en l’altra s’enganxen totes les despeses. La llei explica que mentre hi hagi més papers en el ganxo dels ingressos que en el de les despeses la cosa rutlla i no cal patir. En el moment que la balança s’equilibra, comencem a encendre les sirenes i si els ganxos es desequilibren, malament rai, s’albiren problemes. Aquest sistema és de una lògica brutal i sobretot ofereix una visió del que està succeint a l’empresa ipso facto que fa estar conscient a tota l’organització de la seva evolució (molt útil en èpoques turbulentes).

El que està passant a aquest petit país nostre és que per fi ha pogut aplicar aquesta tècnica, i ens hem adonat que el ganxo dels càrrecs supera en molt (9% del PIB) al dels ingressos produint-se el famós dèficit fiscal. No vull ni pensar quina era la desproporció fa uns anys, ja que els diferents governs de la Generalitat han aconseguit retallar a base de negociació aquest diferencial, però fins i tot avui aquest dèficit ens suposa un fre a les nostres empreses i ens fa entendre molt millor el col·lapse de moltes infraestructures que de retruc redueix la qualitat de vida dels catalans.

Cal estar satisfets de la voluntat de tots els partits catalans,que fan fent pinya per esmenar aquesta situació insostenible des d’un put de vista econòmic. Però a més caldrà resoldre alguns altres temes no estrictament fiscals com per exemple que l’aeroport del Prat sigui un Hub Internacional, fet que tindria un impacte en el PIB importantissim.

Mentrestant permetin-me que continuï sense entendre per què vam deixar d’utilitzar el sistema del ganxo.... que ara reprenem.

L’altra cara de la Crisi (o com en vulguin dir)

L’altra cara de la Crisi (o com en vulguin dir)

Si bé es cert que tècnicament encara no podem parlar de crisi també ho és que la desacceleració ja es nota a peu de carrer. En el fons una crisi és un ajust d’alguns excessos o mancances fets en el passat i sempre porta sofriment per a les persones i empreses. Malgrat això, la gens volguda crisi, també aporta canvis que convé analitzar. El primer d’ells és l’augment d’eficiència. Quan les vendes s’aprimen les empreses s’esforcen en millorar els seus processos, per tal d’optimitzar-ne els recursos i a la fi ser més productius i competitius, En d’altres paraules fer el mateix que sempre (ja que el mercat no deixa espais per créixer) amb menys recursos.

Donades les contingències de mercat, les empreses també han d’aglutinar esforços i limitar els seus objectius cap aquells considerats vitals per la supervivència de la firma, d’alguna manera han de ser més selectives en les seves fites. Això ens porta a un augment de l’eficàcia. I per últim, i més important, les estretors del moment fan que l’audàcia i l’enginy prenguin més protagonisme i empenyin a les empreses a innovar i crear. La necessitat desperta la creativitat.

A més l’inevitable i indesitjable augment d’atur empeny a molts emprenedors latents a fer el pas i crear el seu propi negoci: ben mirat, en temps de crisi és el millor moment per engegar una empresa, quan aquesta ja funcioni a tota vela la crisi ja haurà passat i serà moment d’aprofitar la bona conjuntura.

Aquestes transformacions sanegen els mercats d’empreses poc competitives, ja que sobreviuen només aquelles empreses més fortes, i sobretot es posa la base per la que ha de ser l’economia del futur: més productiva, més innovadora, de més valor afegit... i sobretot de més benestar, ja que les empreses que es vulguin afegir a aquest nou entorn ho han de fer molt més preparades que abans si no volen ser expulsades del mercat ràpidament.