Llocs amb Valor I

Lloc amb Valor

Botiga DESIGUAL, Plaça Catalunya Barcelona

Per fi una botiga de roba que m’agrada!! Ja era hora!

Desigual ha formulat una botiga que encaixa amb el que jo considero valor: és una botiga de roba inspirada en un mercat. Si si, en un mercat: amb la paradeta del peix, el pa, etc.. tot són petites paradetes dina la botiga on s’exposen samarretes en massa, grans quantitats de samarretes que transmeten la sensació de preu, plegades de forma no convencional (com un rotlle), els colors vius generen volum. La llum també ressalta el volum de les peces de roba, defugint així de les clàssiques botigues on tota la roba està penjada a les parets i en alguna illa central.
L’ambientació és reforçada amb objectes que ressalten el regust de mercat: alls penjats, barres de pa, balances, expositors de vímet, pòsters de peixateries, etc... Fantàstic.

Un altre element fantàstic e´s la comunicació: senzilla i trilingüe. 3 Cartells de fusta són suficients per senyalitzar la roba d’home,i la de dona i els vestuaris. I les ofertes, amb un explícit “Chollos”, en un cartell sobre una muntanya de roba.

Per últim i per no fer-me pesat: em merchandising interior està perfectament estudiat perquè no hi hagi punts morts i els fluxos de gent siguin constants i desconcentrats. Però el visual merchandising exterior és increïble: abans d’entrar a la botiga hi ha una saleta amb tot el sostre ple de samarretes penjades com si fossin pernils, les parets són fosques i ressalten moltíssim. Una música estrident però de bon gust fa que tothom que passa per davant de l’entrada faci una ullada a d’interior de la botiga.... al final un festival de colors de un mercat tradicional de samarretes.... irresistible....

Ah! El preu? Qui es fixa en el preu en un lloc així? Però fins i tot en això se’ls ha de donar un 10. Preus ajustat i roba de qualitat. Meravellós. Val la pena visitar-los.

ATRIBUTS SUGGERITS: Calidesa, Qualitat, Preu, Modernitat.

Afegint valor

Ja ha arribat l'estiu, i per molts ara comença el període de relax i gaudiment. Un bon punt de partida pot ser la degustació de un bon plat de creació, el passeig per un carrer comercial, etc...
En aquesta nova entrada, em proposo llistar alguns dels negocis o empreses que he vist amb valor. Què vull dir per valor? Em refereixo a la diferència que hi ha entre el que hem pagat i el que hem rebut. Si aquesta resta és positiva vol dir VALOR.
D'alguna manera reflexa el valor esperat (el que esperem pel que paguem) i el que finalment hem rebut. Quantes vegades hem dinat un menú de 9 €... i el resulatat ha estat una escalopa refregida, que té gust de tot menys d'escalopa? Quantes vegades ens hem sorprès per la cuina d'aquell bar de poble? La diferència és grossa, oi?
Intentarem fer un full de ruta, perquè els nostres intents de cercar valor siguin més profitosos...

Tothom hi és convidat, tothom pot aportar punts de vista... Salut!

El talent com amenaça

Quantes vegades hem vist que decisions del tot lògiques, han quedat al calaix de qualsevol directiu per qüestions personals. Millor dit, quan un treballador sense càrrec directiu apunta maneres, amb idees fresques i revolucionàries, amb un carisma natural, etc...i té la gosadia de proposar alguna acció nova, té 2 sortides:

a) L' idea és expropiada pel director o gerent, sent ara idea original d’aquest, i sota risc d’acomiadament en el cas que algú vulgui posar en qüestió la seva autoria.

b) El treballador rebel, rebrà una negativa permanent en totes i cada una de les propostes que faci, siguin o no profitoses per l’empresa. La intenció del director o gerent és fer-lo avorrir del propòsit que s’havia marcat de sobresortir de la mediocritat per innovar: no fos cas que algú pensés que el treballador és més brillant i preparat que el directiu, i per tan perillés la seva cadira.

Totes dues opcions, són moralment de terra cremada. S’imposa la mediocritat. No es prima la innovació, la motivació personal, etc... sinó que és un “guiatge” per la carretera de la rígida penositat, evitant així que el conductor més experimentat i autovalorat, perdi el seient del volant a favor de una persona més preparada, amb més il·lusió i sobretot encara no corrompuda pels vicis de la mediocritat.

I el final què? Ens queda un mediocre, donant ordres absurdes, antiquades, sense sentit... i sobretot... un talent desaprofitat que hagués pogut aportar valor a l’empresa, sense haver fet perdre la cadira a ningú: perquè quan hi ha valor, n’hi ha per tots.

Durant la meva trajectòria professional, he tingut la sort de tenir caps que es preocupaven només de generar valor afegit, i sempre han escoltat les propostes del seu equip de col·laboradors. El meu director actual però, és el millor exemple portat a l’extrem: no només accepta, comparteix i valora els suggeriments i idees, sinó que aconsegueix les millors condicions perquè aquesta creació de valor no pari de créixer.
Perquè el valor, com l’amor, només creix si es comparteix.
Moltes gràcies Àlex.

Impactes definitoris

Aquest cap de setmana diferents actes, fets i comentaris m’han fer topar de morros amb la crua realitat que tenim al nostre país. Aquests impactes emocionals m’han fet reflexionar sobre la societat catalana que tenim, i en la que temo tindrem.

Regió d'Espanya amb dialecte propi

Un bon amic palestí resident a Alemanya durant molt temps, i ara català de soca-rel, em comenta que els seus tiets alemanys han quedat esparverats al veure com molts diaris alemanys definien a Catalunya com a "regió d'Espanya amb un dialecte propi". Diuen que no som nació, no tenim llengua... en fi... més a prop d'Andalusia que d'Escòcia... Veient això, em pregunto què està fent la Generalitat per projectar el meu país a fora, explicant qui som què fem, etc... però es clar, potser el que està fent és projectar precisament el que diuen els diaris alemanys. La vocació europeista dels catalans està en mans de una gent que pensa que no som nació, que només fan servir el català en actes públics, i que amaneixen els plats de la política catalana amb un oli de quarta categoria que amaga els gustos més genuïns.

Plaça de braus plena a vessar

José Tomás és avui l’home de culte de moltes persones. Més enllà de les obvies discussions sobre la moralitat de les curses de braus (totalment inútil, només hi ha una solució humanament possible), em quedo amb tot el que significa aquest espectacle viril, intolerant i caspós. El folklore més cínic i sanguinari ha tornat amb força a la monumental... i diuen que n’hi haurà més. El més preocupant? La diversitat de perfils assistents a l’ultima matança: de Serrat a Mercedes Milá, passant per Sabinas, Esperanzas, Gimfarrés.... sóc jo l’ésser rar a qui ni li agraden les tortures? Sóc jo només qui associa el toreig amb una forma de ser i pensar?

Nit de goig madridista

Per acabar la festa, el Madrid CF guanya el que ja havia guanyat la setmana passada, la lliga. Felicitats al Madrid, doncs. Però... com és que em va donar la sensació que a Catalunya hi ha tants madridistes com barcelonistes? La gentada i la festa de petards va ser abundant i s’ha allargat fins a altes hores de la matinada... i amb que "vivas españas" com a fil musical. Només una reflexió: perquè els jugadors del Madrid quan guanyen treuen banderes espanyoles? Els del Barça, o almenys alguns, treuen la senyera amb l’ànim reivindicatiu de la seva terra. Catalunya, no té estat i és lògic que hi hagi qui vulgui donar a conèixer les inquietuds nacionals de la seva terra. Però... què han de reivindicar els espanyols quan guanyen la lliga del seu propi país? Seria lògic veure banderes espanyoles quan guanyen una competició internacional... però la lliga domèstica? En fi, tres impactes per anar-se’n a dormir pensatiu... i sobretot neguitejat pel rumb que pren el meu país.