Quina mena de gent som (érem), quina mena de gent necessitem

Agustí Calvet i Pascual, més conegut com a Gaziel, fou un prolífic periodista de la primera meitat del segle passat que ens deixà com herència autèntiques radiografies de la societat del moment, i que malgrat tot, no han perdut ni gota d’actualitat. Gaziel, amb un magnífic assaig anomenat Quina mena de gent som (1944) despullava la forma de pensar i fer dels catalans, enfront altres nacions (algunes properes) i dictaminava, a l’igual que 65 anys més tard el professor Jordi Nadal, que els Catalans érem bàsicament economisites.

Vol dir això que culturalment hem basat la forma d’entendre la vida al voltant dels negocis i guanyar-se el jornal. Diríem que aquesta dimensió de l’activitat humana té més pes que en d’altres nacions, on per exemple l’esperit de conquesta o l’amor propi hi juguen un paper més rellevant. Diu Gaziel que si aquí, diem que la “pela és la pela”, en d’altres terres posen èmfasi en ser el primers malgrat tot: “Val més honra sense barcos, que barcos sense honra”, amb un clar predomini de l’honor per sobre del material. Aquestes raonaments que fa Gaziel, s'emmarquen en l'onada de pensament econòmic institucionalista que arribà a la cúspide l'any 1993, quan es premià a Douglass North amb el Nòbel d’economia. Els institucionalistes són una escola de pensament que argumenta que els costums, entesos com a conjunt de formes d'entendre la vida o les creences que determinen una ideologia, intervenen de forma decisiva en la generació de riquesa.
Sembla doncs que allò tant català del “anar tirant”, sense fer soroll, mirant a llarg termini i fent bossa, per sobre determinats honors considerats secundaris ha funcionat. Ha reeixit perquè aquests valors es fonamentaven sobre l’emprenedoria, l’esforç, la mentalitat oberta al món i el sentit de l’oportunitat.
Joan Salvat-Papasseit va fer fortuna amb aquella frase “qui perd els orígens, perd la identitat”... i potser si que li hem de fer una mica de cas. Són diverses les persones i autoritats que senyalen l’alarmant pèrdua de valors de la nostra societat, i en concret de la nostra gent jove. Quina mena de gent necessitem ara per canviar aquesta tònica que avui ens ofega? Jo diria que la mena de gent que érem, amb una intensificació de tres elements: creativitat, coratge i territori.
Ha quedat més que clar que la forma de competir que darrerament havíem usat ja no serveix, ara toca liderar de nou a nivell global. Una frase que vaig sentir a un vell savi deia que “si vols que et segueixin has d’anar al davant”. És una afirmació d’una lògica irrefutable. Ser el primer vol dir crear. Crear quelcom que esdevingui innovador i per tant tractor de moltes altres activitats. Els països nòrdics se’n van donar compte fa molts anys i ja es poden copsar avui els esplèndids resultats. Per anar davant també cal una certa dosi de valentia i coratge. A vegades cal posar-se davant d’iniciatives noves, sense massa garanties d’èxit, corrent riscos... aquí la mentalitat del principiant és bàsica: potser neòfita però carregada d’il•lusió, ànims i potser una mica d’ inconsciència necessària i màgica. Caure està permès, aixecar-se és obligatori.
Tot això té sentit si tenim en compte la nostra comunitat, De veritat, o prenem consciència que d’aquesta només ens en sortirem amb la nostra gent, o prendrem mal. No esperem que ens vinguin recursos o empreses de fora, seria insensat. Si venen, benvinguts siguin, però l’únic recurs que tenim aquí sóm nosaltres. De la Catalunya Central al món: sense pors, complexes ni inseguretats. Si comencem a creure’ns que podem. Podrem. No els sona això del Podem? No és res més que el convenciment que cal fer un pas endavant malgrat tot, sabedors que patirem per superar ports però que la recompensa està just al darrera. Qui troba orígens, crea identitat.