NI-NI: Què ens està passant?

Fa aproximadament un any l’expressió “Ni-Ni” va començar a utilitzar-se per referir-se als joves que han fet del “ni treballo, ni estudio” la seva aposta de vida. Podem veure caricatures d’aquestes persones cada dia a la televisió en programes o realities que mostren com nois i noies tiren a la brossa uns preciosos anys de les seves vides, divagant entre dies, omplint hores amb buidor i confiant el seu futur només a l’atzar. En definitiva, un problema d’actitud personal, que neix d’un còctel multifactorial: excessiu paternalisme familiar i institucional, deficient sistema educatiu mancat d’al•licients pels que no volen estudiar, i sobretot una alarmant equivocació en els models de referència que aquests joves prenen, on la percepció de diner fàcil, a vegades fruit de fals reconeixement mediàtic, és el pa de cada dia. Si tot això ho amanim amb una erràtica sensació de “no passa res, tot m’ho solucionaran” tenim el plat servit.

Certament, hi ha una bossa cada cop més important de joves que han decidit viure al dia. Perquè aquest és el drama: viure al dia, sense més il•lusió que la d’arribar al divendres per sortir, posar en pràctica les habilitats socials i refugiar-se la resta de setmana a les seves llars protectores. La manca d’objectius paralitza qualsevol actitud activa, i sense adonar-se’n es planten als 30 anys amb un altre Ni Ni a l’esquena: Ni ofici, ni benefici. Aquest últim més vell que l’anar a peu, però igualment definitori.


Estem perdent una generació? Com és que defugen de la responsabilitat ? Un país pot tirar endavant amb aquesta gent desencantada amb la societat i que s’encanta en els anys crucials pel seu desenvolupament professional?


Sembla que la societat està disposada a premiar aquells que són capaços d’anar tirant sense fer res , a envejar de les persones que a base d’iniciativa han tingut èxit.... i a sepultar a aquells individus que pel que sigui han fracassat. Precisament, no ens adonem que la legitimació hauria de ser just a l’inversa: animar als fracassats, idolatrar als exitosos i recriminar aquells comportaments poc solidaris.


El “tantsemenfotisme” (il•lustrat aquí amb els Ni Ni, però present dia a dia més quotidià) que vivim a la nostra societat és un fet preocupant, perquè donades les circumstàncies, el veritable risc és adoptar una posició passiva, més que voler aportar valor a la comunitat des de les vessants que siguin i que tinguem més properes ( des de l’empresa, des de les associacions, des de la participació ciutadana, etc..) , involucrant-se ens els projectes i sortir d’aquesta onada de sedenterimse vital al qual estem instal•lats. En definitiva comprendre que l’anar tirant , aquell “qui dia passa any empeny” és una transició amb data de caducitat, de cap manera un estratègia d’èxit i molt menys adequada en aquests moments de depressió econòmica. Prendre una perspectiva activa, vol dir segurament sacrifici, dedicació, esforç, tenacitat, i disgustos. Però a llarg termini, quan ens ho mirem de reüll haurem après, que per aconseguir les coses i tirar endavant, cal passar per adversitats insospitades. Això són els famosos valors, que avui sembla que han canviat.


Per tant, es necessària per un costat i com s’ha comentat, una reflexió profunda del que la societat considera models de referència, i per l’altre una especial seguiment d’aquells comportaments negatius que no ajuden millorar la iniciativa personal, és a dir aquells individus (també Ni Ni) que com el gos de l'hortolà, ni mengen ni deixen menjar, en el sentit que són els primers en malveure els emprenedors i esperen la seva caiguda, però són incapaços al mateix temps, de generar res de profit. Fins que això i altres coses no canviïn, seguirem veient, una bona part de la societat adormida, que s’ho empassa tot i que s’autoenganya pensant que les decisions individuals, són només això, individuals. Fer veure això als Ni Ni, potser podria ser un bon començament.

“Claquers”, decisions, risc i innovació

L’esplèndid article del Sr. Josep Maria Sanclimens publicat fa escassos 15 dies va posar sobre la taula la problemàtica de moltes institucions i organitzacions: la presa de decisions i el paper dels seus equips de govern.

En el dia a dia de les empreses, el més important és prendre decisions, i com més amunt de l’arbre jeràrquic, en més situacions de total incertesa s’hauran de prendre. La talla directiva aquí es veu compromesa, quan els dubtes i la sensació de responsabilitat són a l’ordre del dia, i les repercussions de la decisió són inimaginables,

L’habilitat de prendre decisions encertades és cosa de molt pocs. El talent, l’experiència, en definitiva la capacitat de visionar el futur és el principal aliat dels líders de veritat. Queda clar l’extrema dificultat de prendre decisions, algunes d’ elles blanc o negre, encara que sigui utilitzant les tècniques més avançades, En aquest escenari, hom podria pensar en cooperar amb altres persones (i així discutir, recollir punts de vista, etc...) per afinar els arguments. Aquest exercici és clau, i aquí explicaré un vell aprenentatge, En una classe de direcció estratègica, el professor Dr. Àlex Rialp va demanar que apuntéssim en un paper quina era l’alçada de l’Everest. La quarantena d’alumnes varem apuntar bonament el que varem poder. Després, el professor va apuntar 8848 metres a la pissarra, i les cares d’esgarrifança es van fer evidents. Tot seguit ens va fer calcular la variança (és a dir, la suma de diferència al quadrat del que havíem apuntat respecte el valor correcte) i ens va fer veure que la desviació havia estat dantesca. La majoria de decisions individuals, havien fracassat. Només uns quants l’havien clavat. Tot seguit, va suggerir que calculéssim la mitjana. Es quedava a escassos metres de l’alçada real. Les desviacions (tant per dalt com per baix) s’havien contrarestat, i entre tots havíem estat capaços de fer una aproximació prou bona.

La lliçó era, que l’agregat d’opinions i perspectives permetia afinar molt les decisions, i que fer-ho individualment, tenia molt més risc. Fent una relectura més profunda, doncs, el veritable risc són els “claquers”, és a dir les persones que estan ocupant consells, patronats, etc... que no fan l’esforç d’aportar idees, de qüestionar, d’analitzar... i que es limiten a fer de claca de les decisions pre-adoptades per una persona, a vegades més simpàtica, amb més dots de comunicació o fins i tot més expeditiva. Si això passa, la diversitat d’opinió queda disminuïda a una, i amb això la probabilitat d’errar augmenta.

Un propietari d’una gran empresa em comentava fa poc, que a ell als consells d’administració hi va a discutir, i que si els seus col•laboradors es limiten a assentir les seves paraules es posa molt nerviós. Vol contrastació d’idees, per molt dolorós i incòmode que sigui.

Un altre directiu d’una empresa del Bages, que ha assolit fites d’innovació radical dins el sector biomecànic m’explicava quin tipus de persona buscava perquè l’acompanyessin en la difícil tasca de dirigir lai innovació. En aquest cas, el consens no té perquè valdre i la mitjana serà per definició no innovadora, aquí cal explorar nous horitzons, i com més perspectives diferents millor: “busquem persones amb perfils molt diferents, que vinguin de camps diversos, i sobretot que no tinguin por d’explicar el què pensen ni els seus punts de vista, per molt estranys que semblin. No volem persones autoritàries, perquè tallen la llibertat dels altres. A més creem un ambient de confiança perquè sorgeixin idees i opinions”. Queda clar doncs, que la petita xarxa social que envolta les grans decisions, ha de ser valenta, activa, amb criteri (errat o no) perquè només així, serem capaços de disminuir el risc de la decisió personal. Els “claquers” fan un mal favor, amb la seva actitud, a vegades inconscient.

Així doncs, si vostè és un directiu o directiva i no detecta arguments diferents als seus a la seva organització, reflexioni. I si es posa nerviós quan algú no pensa exactament com vostè, torni a reflexionar. En la suma de perspectives hi ha l’èxit.

El cooperativisme necessari

Cooperativa: "Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis". Aquesta és la deficinició de cooperativa que hom pot trobar a l'enciclopèdia Catalana. A Catalunya hi ha algunes cooperatives que funcionen excel·lentment (Guisona, Abacus, Cellers cooperatius, etc..). El cas internacionalment més conegut és la Coorporación Mondragón, una cooperativa que a força de voluntat del seu fundador José María Arizmendiarrieta , i de milers de persones que el van acompanyar posteriorment, ha aconseguit ser el primer grup empresarial del Pais Basc i la cooperativa més gran del món amb 94.000 cooperativistes, comptant amb coopertives a tots els sectors econòmics i amb marques tan reconegudes com Fagor, Eroski, Caja Laboral o Lagun Aro. 

Però és possible que una organització on tots els treballadors són propietaris funcioni? Com s'eviten els comportaments picarescos? Com es governa? Evidentment cada cooperativa té un reglament intern que vertebra l'organització, però hi ha uns valors interns que crec que són fonamentals.. Per exemple, Mondragón té deu principis bàsics que configuren la cultura organitzativa de l'organització: lliure adhesió, organització democràtica, sobirania del treball, caràcter instrumental del capital, participació en la gestió, intercooperació, transformació social, caràcter instrumental i educació. Com es pot comprovar, tots aquests principis responen a un esperit d'unió dels treballadors per un objectiu comú: persistir i perduar. Els beneficis són considerats com un mitjà per aconseguir-ho, no com la única finalitat.I si per persistir claen reformes doloroses es fan abans que sigui massa tard, tenint en compte el més importnat: les persones  

El que per mi és cabdal però, és el sentit (genuí) que es llegeix entre línies: el principi de solidaritat. Avui dia, aquesta paraula està molt devaluada. Sembla que només penjem a la paraula solidaritat atributs com compartir, ajudar, donar... Solidaritat també és allò tant nostre de "que no t'hagin de pagar res". La solidaritat, neix del propi individu. Ser solidari també és fer el que calgui per no perjudicar els interessos dels altres. Si un cop has aconseguit la teva total autonomia, i per tant no restes recursos als altres, sinó que ets capaç de generar-ne ets solidari. La definició més escaient "El fet d'ésser solidari amb altres, de compartir-ne les idees, els propòsits i les responsabilitats". També les responabilitats.  Si no entenem que la solidaritat comença en un mateix, anirem de rodes a pilats. Solidaritat vol dir què cal fer pel bé comú, i no què em dona el bé comú.

No és d'estrenyar doncs, que dins les cooperatives els comportaments més picarescos, en el sentit d'aprofitar-se del sistema, siguin fortament penalitzats.

La meva reflexió és què passa amb la Gran Cooperativa, és a dir el Sector Públic. Trobo a faltar, i molt, a part d'una consciència dels cooperativistes que treballen que allà on treballen és casa de tots i que per tant s'ha d'administrar amb el màxim dels rigors i responsabilitat, una interpretació més acurada de què vol dir Solidaritat. Intueixo un apalancament excessiu en les "bondats" del sistema, que no ajuda a sortir de l'embolic on estem entaforats. ¿O és que les bondats del sistema no ajuden a sortir del forat?
De totes maneres, ja fa mesos que no paren de fer-me la pregunta: Quan passarà això de la crisi? (com si fos un constipat), Jo els dic, quan prenguem consciència del que em de fer per superar-la: pendre decisions valentes, emprendre, i treballar més que mai. D'alguna manera, esperar a què passi (i s'arregli) és una insolidaritat  cap els solidaris que estan fent quelcom per sortir-ne.