L’estrangulament Millennial

El passat més de gener la  comissària de treball de la Unió Europea, Marianne Thyssen, va alertar que l’atur juvenil a Espanya era insostenible i denunciava que si no es prenien mesures expeditives en aquest àmbit les conseqüències serien duríssimes. En efecte, l’atur entre persones de 16 a 25 anys al conjunt de l’Estat s’enfila fins un 51%, essent de llarg la pitjor taxa de tota la zona euro. En aquests hi ha una bossa gegantina de joves, de diferents perfils i situacions acorralats en un mercat laboral massa rígid i en la majoria de casos inaccessible. Més enllà de veure les causes que han dut a aquesta situació , val la pena reflexionar al voltant dels efectes que induirà tenir la generació més preparada acadèmicament de la història a les portes de la frustració.  

Recentment l’Observatori Català de la Joventut ha publicat un informe on es radiografia  l’atur juvenil a Catalunya. En aquest cas per la franja de 16 a 29 anys,  a finals de 2014 hi havia 202.900 joves sense feina (32.2%). D’aquesta dada, l’atur afecta més als homes , als més joves als sense estudis i als estrangers. Sabem també que entre els joves amb formació post obligatòria l’atur arriba al 24,5%  Malgrat tot, la formació, i més concretament l’altament professionalitzadora,  segueix sent el millor antídot contra l’atur  Aquest últim col·lectiu, les persones més formades té un especial impacte en el desenvolupament econòmic del país.  Són nois i noies que han invertit més anys i recursos en la seva capacitació que cap altra generació, amb la il·lusió de llaurar-se un futur de benestar i que ara es troben amb unes escassíssimes probabilitats de  desenvolupar-se professionalment. Són l’anomenada generació Millennial: joves nascuts entre els 80 i els 90, bastament formats acadèmicament, amb alts coneixements d’anglès i amb poderoses habilitats en les eines Tic. La Cambridge University  ha fet un estudi recent a casa nostra sobre aquest col·lectiu i els resultats deixen garratibat: el 87% creuen que hauran de marxar del seu país per trobar feina, el 83% donen per fet que cobraran menys que els seus pares i el 61% no tenen cap esperança que la situació millori en els pròxims anys. Per acabar,  un 20% ja estan segurs que no tindran cap mena de pensió a la seva jubilació. Davant aquest panorama cal preveure els efectes esdevenidors.

 ¿Què perd un país quan el capital intel·lectual emigra? Perd que  la roda de l’economia  deixa de ser empesa  per els més potents dels impulsors.  Des del punt de vista de la generació de riquesa, la fuga de cervells cap a zones més pròsperes fa que la cristal·lització del coneixement adquirit i l’experiència acumulada desenvolupin  econòmicament les regions receptores, no les emissores. En molts casos emprenedors, científics o enginyers, que amb el seu talent  són l’embrió de les empreses guanyadores del futur: Google, Apple, Amazon i el 44% de les empreses se Silicon Valley han estat creades per immigrants. Cal afegir que les persones que es busquen la vida fora del seu país d’origen deixen a més de cotitzar a la seguretat social i per tant de contribuir a les arques públiques i a les futures pensions.

Pels que es queden aquí, a banda de una frustració vital i una acusada sensació d’engany que afectarà l’autoestima com a societat, l’emancipació s’allarga o en molts casos es fa inviable. A Catalunya només un 21% dels Joves entre 16 i 29 anys han pogut emancipar-se. Amb unes garanties tan precàries és sensat no prendre riscos en la inversió o en la despesa en habitatge, i no cal dir en formar una família, una etapa, aquesta, anomenada de creació del “niu ple” (pares i fills petits) on es registra la despesa més elevada en el cicle de vida familiar, motor inequívoc de qualsevol economia. La propensió a tenir fills se’n ressentirà, afectant a la base de la piràmide de població, comprometent encara més, el futur sistema de pensions.  Vist aquest escenari la paraula estrangulament em ve al cap: una generació estrangulada que alhora estrangula l’economia. Un bucle que tendeix a estrangular-se a si mateix, reduint forçosament el diàmetre de l’Estat del Benestar . Confio que els valents (potser inconscients?)  que es queden aquí, sovint amb feines allunyades de les seves capacitats, i els intrèpids (potser imprudents?) que decideixin tornar perdent bous i esquelles, aconsegueixin trencar aquesta soga que ofega el futur de tots. Els Millennial han encetat malament el mil·lenni, només depèn d’ells arreglar-lo. 

I si... per què no?

L'emprenedoria, aquest concepte aparentment desitjable a tots nivells, ha empastifat qualsevol àmbit de la nostra vida. Curiosament, només fa 5 o 6 anys, aquesta paraula era marginal al debat públic. Tot i així, és innegable que comptar amb persones emprenedores a la societat produeix efectes positius sobre el desenvolupament econòmic. Així ho afirma Richard Florida, entre altres, que fins i tot explica que les diferències de riquesa entre regions o ciutats són degudes a la concentració de persones que, per algun motiu, decideixen "fer coses". Ell n'anomena la classe creativa. D'aquesta forma, el capital emprenedor d'una zona ve donat per la quantitat i qualitat de perfils emprenedors de què disposa i també per l'habilitat de materialitzar-los en projectes empresarials. Incentivar l'emprenedoria doncs, és un bon començament per un futur prometedor.

Ara bé, l'emprenedoria no és més que una actitud (com ho és la tolerància, l'agressivitat o l'hospitalitat), és a dir, una predisposició a fer una cosa, en aquest cas endegar projectes. Només és això, una actitud, que hauríem de cultivar entre els nostres joves perquè un dia desemboqués en la pregunta "I si... per què no?". En efecte, aquesta pregunta convida a plantejar-se una altra forma de fer les coses, o de transgredir, en el bon sentit de la paraula, unes maneres de fer pretèrites, que és l'inici del pensament emprenedor. Si aconseguim persones que de manera natural es pregunten "I si, per què no?" haurem posat una pedra importantíssima pel futur. I això és feina de tots. En aquest sentit cal remarcar que ser un emprenedor no és una professió. L'espectre mediàtic ha posat el focus sobre persones que s'autodefineixen com a emprenedores, i que ofereixen una visió molt idealitzada de la seva experiència vital en conferències, llibres o en les xarxes socials.

Crec que en el fons entre tots, hem fet que molts d'aquests perfils que prometien ser grans empresaris hagin acabat guanyant-se més bé i més còmodament la vida com a conferenciants que com a empresaris, fent així un mal favor al cultiu de vocacions emprenedores, perquè al cap i a la fi, no hi ha millor model de referència per un emprenedor que un empresari que generi riquesa i llocs de treball. A tots ens vénen al cap exemples d'aquesta desorientació emprenedora/empresarial, i és una llàstima, perquè són uns trumfos ben malgastats. 

Per tot això hauríem de començar a virar el concepte i modelitzar i positivitzar la figura de l'empresari (professió) enlloc de la d'emprenedor (actitud), deixant aquesta última reposar una temporada, per treballar-la curosament des de les institucions o organismes adequats per fer-ho, perquè cada cop hi hagi més joves siguin mestres, infermers, economistes o advocats per exemple, que es preguntin "I si... i per què no?".

Loteria, Alumnes FUB: Una iniciativa

Els alumnes de FUB Empresa de Direcció comercial fan una gran proposta per vendre loteria!
Els nois i noies han utilitzat cada participació de loteria com a suport publicitari per tal de promocionar persones que busquen feina o professionals liberals. La iniciativa els ha valgut un increment de vendes molt notable i molt ressó mediàtic. Enhorabona !!

Manresa-Paris-Dakar

“Han arribat! Avui també han arribat!” Aquesta frase segur que es va sentir a moltes llars manresanes aquell Nadal del 1989-90. Durant alguns mesos uns menuts cotxes van fer que moltes persones fixessin la seva mirada als camins i dunes de l’Àfrica més profunda. Aquells 4x4 ,els intrèpids pilots i el seu equip, van protagonitzar una de les aventures més apassionants i carregades de simbolisme de l’història de casa nostra. La fita fou de tal magnitud i singularitat que encara avui se’ns eriça la pell al pensar-hi.

Vet aquí que Caixa Manresa (1865-2010) celebrava el seu 125è aniversari i de la mà d’en Jordi Sala d’Accessoris Manresa (avui Sala Team) van tenir la genial idea d’enviar dos cotxes a competir al ral·li París-Dakar en una de les edicions més dures. La cosa no va acabar aquí sinó que es va acordar que s’hi aniria amb un equip 100% bagenc. En Fèlix Salido va ser el director d’equip i després d’un procés de selecció es van elegir en Francesc Selga i en Jordi Torra com a pilots, i a Xavier Roqueta i l’Ignasi Bosch com a copilots. Cal dir que mai havien conduit damunt el desert.

Amb aquest equip humà, carregat d’il·lusió i amb ganes de donar-ho tot, només faltava l’elecció del cotxe. El cop d’efecte el van donar quan van escollir dos Suzuki Samurai versió “long”: el cotxe més petit en cilindrada i dimensió que mai ha corregut aquest ral·li. De fet, els treballs de mecànica havien permès instal·lar dos motors provinents de dos cotxes sinistrats del model Swift, de 1.300 CC i 101 cavalls de potència. Un motor a anys llum dels seus rivals. Expliquen els pilots, que havien de fer hores i hores de conducció amb primera marxa i reductora i que sempre arribaven al camp base poques hores abans de l’inici de la següent etapa. El pressupost era tant petit que en les primeres etapes van trencar un llum de cada cotxe... que no van poder canviar en tot el recorregut provocant que, en les nits al mig del desert, fos necessari que el copilot baixés del cotxe per enlluernar amb un encenedor o llanterna el camí a seguir. Tampoc duien altra sistema de navegació que una simple (una!) brúixola electrònica. Veient aquests recursos molts participants van afanyar-se a avisar a l’equip bagenc que quan s’acostessin per darrera els farien llums perquè s’apartessin i els deixessin passar.

Primera sorpresa: en l’etapa inicial per definir la graella de sortida els nostres marquen el 6è i 10è millor temps. Els participants ho consideren un episodi simpàtic i pronostiquen que aquells adorables Samurais naufragarien al desert en les etapes següents.

Segona sorpresa: els bagencs aconsegueixen arribar al Llac Rosa de Dakar símbol de la darrera etapa, en una cursa amb un 70% d’abandonaments. Només arriben 64 cotxes i ells no son pas els últims. Els petits Suzuki han demostrat una duresa extraordinària. Quan superen la línia d’arribada els aplaudiments i les mostres d’admiració són tant sentides que emocionen a tots els assistents. Després d’una cursa d’11.400 km l’expedició manresana s’adona que han aconseguit una proesa irrepetible.

D’aquesta història se’n poden....bé, se n’han de treure uns aprenentatges aplicables al món empresarial. Com diria Ferran Soriano, la pilota no entra per atzar (tampoc al Bàsquet Manresa) i en aquest cas els cotxes no van arribar a Dakar de miracle. Analitzant-ho, veiem:

1.        Un equip fruit d’una cooperació bagenca impagable. Diferents empreses i institucions aplegades al voltant d’una il·lusió.

2.        Una aposta per la singularitat en els objectius. No s’hi anava a guanyar, sinó a acabar, però no només a acabar sinó amb una personalitat pròpia: sent els més petits en tot. A l’estil manresà. Una diferenciació clau.

3.        Una encertada estratègia en l’elecció dels factors (humans i tècnics), que si bé eren modestos van permetre l’assoliment dels objectius.

4.        D’implementació adequada de la tàctica de carrera: els cotxes sempre anaven junts, mai separats, i s’ajudaven en tot moment... sobretot de perdre de vista el servei d’assistència tècnica durant dies. També va resultar vital aplicar la prudència en el dia a dia.

5.        Una certa evasió de l’entorn. Els comentaris i opinions eren totes en contra. No es va permetre que es perdés la il·lusió, al cap i a la fi, era el combustible més preuat.

6.        I sobretot, una assenyada rauxa o si voleu, un seny arrauxat que va permetre somiar que tot allò era possible.

Vista aquesta experiència, convé considerar-la com a model de referència empresarial bo i entenent que, com diu una cançó infantil que sona a tothora per la televisió  “és millor ser valent que tenir força”. 21 anys després encara trobem reportatges i notícies a internet que recorden com un grup de manresans, l’hivern de 1990, van demostrar al món que utilitzant bé els recursos i amb humilitat però amb ambició, es poden aconseguir fites a priori impossibles. Ara és el moment de recordar-ho, reforçar l’autoestima i albirar el futur amb convicció: ser grans no es qüestió de mida.