Caixes que van voler ser bancs, bancs que voldran fer de caixa?

CaixaBank, Catalunya Caixa que serà banc, fusions, adquisicions, intervencions... són conceptes que els últims dies estan a l’ordre del dia de cada conversa, des de les de cafè dels petits estalviadors fins als consells d’administració de grans empreses. Uns canvis tan grossos com els que estem presenciant són tota una novetat a casa nostra, perquè s’estan produint a una enorme velocitat donades les magnituds de les institucions, i és evident que afecten a tots els estrats de la societat, per allò que es diu sempre que la banca és un dels sectors estratègics. La pregunta que caldria fer-nos és com hem arribat fins aquí? Per què toca concentrar bancs i caixes?
Primerament caldria fer una menció al paper històric de les caixes a Catalunya i veure’n els canvis més significatius. Les caixes, en un origen eren organitzacions sense ànim de lucre, de fet van néixer com a caixes d’estalvis i pensions d’alguna ciutat o zona. D’aquesta forma aquestes institucions tenien una clara voluntat de foment de l’estalvi de les persones d’un territori i que a més dedicava els seus excedents a fer obra social.

Cal fer notar, que la pròpia activitat de la caixa ja era social, en el benentès de primar l’estalvi de les persones ajudant-les així a gaudir d’una millor vellesa i ajudar a les classes més populars a accedir a crèdit que els grans bancs els negava. De fet les caixes sorgeixen dels monts de pietat, que practicava empenyoraments. L’empresa també rebia el seu suport, però de forma secundària i sobretot en forma de crèdit a pimes. Eren doncs, entitats financeres arrelades a un territori i a un ideari social operatiu i finalista. Doncs bé, en mica en mica van anar perdent aquesta personalitat, ja sigui per imperatiu legal (iniciada amb la reforma de Fuentes Quintana del 1977, que equiparava bancs i caixes), o per ambició lícita de creixement (que feu trencar el pacte de no agressió entre territoris de cada caixa). Al final de tot plegat, ens trobem que les caixes perden la vocació social en la seva operativa del dia a dia, i s’obliden del “de” per passar a ser CaixaManresa, CaixaTerrassa o CaixaSabadell així tot junt, essent ara únicament una marca comercial, tal i com Jordi Rodó assenyalà ja fa mesos. La diferència, més enllà del tarannà, entre bancs i caixes quedava reservada només a la finalitat dels beneficis, per uns obra social per d’altres dividends.
Tot seguit, el sector es tornà més turbulent que mai. Hipoteques sobredimesionades a persones sospitoses pel que fa la seva capacitat de tornar-les (els Ninja, no income, no job, no assets, segons Leopoldo Abadía) que es transformaren en actius tòxics (deutes i/o immobles devaluats) i que han acabat generant desconfiança entre els propis bancs i caixes per deixar-se diners (per això l’Euribor va mantenir sempre un diferencial gran respecte el tipus d’interès oficial) i que ara s’exhibeixen a molts dels portals on line de pisos i cases, de les mateixes institucions financeres, a preus diguem-ne decreixents. Sembla que en aquesta tendència hi entraren totes les entitats, per bé que algunes més profundament que altres, fins el punt que comprometien la seva solvència. I al tractar-se d’un sector crucial per l’economia del país, els organismes responsables han començat a pressionar i exigir, encara que també a ajudar amb diners de tots, per evitar mals majors, bé, per evitar el gran mal major: la fallida d’alguna entitat que provocaria una transmissió en cadena destructiva per tothom. Vist aquest panorama, i el desgavell que hi havia al sector, (Espanya és l’Estat del món amb més oficines per habitant) comencen els moviments de concentració, en principi per crear entitats financeres més fortes (el famós core capital) i per sumar sinergies pel que fa serveis centrals i xarxa de comercialització. Aquí es podria fer una reflexió, les fusions s’han fet des d’una perspectiva interna (anar a reduir costos, eliminant duplicitats) o de mercat intentant buscat complementarietats de xarxes comercials, i arribar on no s’arribava?. Crec que el raonament anterior dona explica part de la resposta, però temo que no del tot i que hi ha coses que se’ns escapen.
D’alguna forma el procés s’ha anat convertint en inevitable després de cada passa que s’ha fet, ens hi hem anat trobant, però també crec que algunes passes eren com a mínim susceptibles a ser reconsiderades.
Ara serem bancs. Ens diuen que part de l’accionariat serà la fundació de la caixa i que per tant rebrà ingressos en forma de dividends. És una bona manera ja que segurament degut a les segures noves cotes d’eficiència dels bancs, el dividend serà suculent i permetrà continuar fent obra social. Però permeti’m fer una ullada al passat, i recordar amb romanticisme aquella caixa nostra, que tant contribuí al desenvolupament socioeconòmic, ja no a final d’any, sinó en el dia a dia, que és la millor manera de greixar la màquina. Esperem i desitgem que aquell esperit, encomanat per diverses generacions, contagi a les persones que els toca definir les noves entitats. Això ens convé també a tots.

Quina mena de gent som (érem), quina mena de gent necessitem

Agustí Calvet i Pascual, més conegut com a Gaziel, fou un prolífic periodista de la primera meitat del segle passat que ens deixà com herència autèntiques radiografies de la societat del moment, i que malgrat tot, no han perdut ni gota d’actualitat. Gaziel, amb un magnífic assaig anomenat Quina mena de gent som (1944) despullava la forma de pensar i fer dels catalans, enfront altres nacions (algunes properes) i dictaminava, a l’igual que 65 anys més tard el professor Jordi Nadal, que els Catalans érem bàsicament economisites.

Vol dir això que culturalment hem basat la forma d’entendre la vida al voltant dels negocis i guanyar-se el jornal. Diríem que aquesta dimensió de l’activitat humana té més pes que en d’altres nacions, on per exemple l’esperit de conquesta o l’amor propi hi juguen un paper més rellevant. Diu Gaziel que si aquí, diem que la “pela és la pela”, en d’altres terres posen èmfasi en ser el primers malgrat tot: “Val més honra sense barcos, que barcos sense honra”, amb un clar predomini de l’honor per sobre del material. Aquestes raonaments que fa Gaziel, s'emmarquen en l'onada de pensament econòmic institucionalista que arribà a la cúspide l'any 1993, quan es premià a Douglass North amb el Nòbel d’economia. Els institucionalistes són una escola de pensament que argumenta que els costums, entesos com a conjunt de formes d'entendre la vida o les creences que determinen una ideologia, intervenen de forma decisiva en la generació de riquesa.
Sembla doncs que allò tant català del “anar tirant”, sense fer soroll, mirant a llarg termini i fent bossa, per sobre determinats honors considerats secundaris ha funcionat. Ha reeixit perquè aquests valors es fonamentaven sobre l’emprenedoria, l’esforç, la mentalitat oberta al món i el sentit de l’oportunitat.
Joan Salvat-Papasseit va fer fortuna amb aquella frase “qui perd els orígens, perd la identitat”... i potser si que li hem de fer una mica de cas. Són diverses les persones i autoritats que senyalen l’alarmant pèrdua de valors de la nostra societat, i en concret de la nostra gent jove. Quina mena de gent necessitem ara per canviar aquesta tònica que avui ens ofega? Jo diria que la mena de gent que érem, amb una intensificació de tres elements: creativitat, coratge i territori.
Ha quedat més que clar que la forma de competir que darrerament havíem usat ja no serveix, ara toca liderar de nou a nivell global. Una frase que vaig sentir a un vell savi deia que “si vols que et segueixin has d’anar al davant”. És una afirmació d’una lògica irrefutable. Ser el primer vol dir crear. Crear quelcom que esdevingui innovador i per tant tractor de moltes altres activitats. Els països nòrdics se’n van donar compte fa molts anys i ja es poden copsar avui els esplèndids resultats. Per anar davant també cal una certa dosi de valentia i coratge. A vegades cal posar-se davant d’iniciatives noves, sense massa garanties d’èxit, corrent riscos... aquí la mentalitat del principiant és bàsica: potser neòfita però carregada d’il•lusió, ànims i potser una mica d’ inconsciència necessària i màgica. Caure està permès, aixecar-se és obligatori.
Tot això té sentit si tenim en compte la nostra comunitat, De veritat, o prenem consciència que d’aquesta només ens en sortirem amb la nostra gent, o prendrem mal. No esperem que ens vinguin recursos o empreses de fora, seria insensat. Si venen, benvinguts siguin, però l’únic recurs que tenim aquí sóm nosaltres. De la Catalunya Central al món: sense pors, complexes ni inseguretats. Si comencem a creure’ns que podem. Podrem. No els sona això del Podem? No és res més que el convenciment que cal fer un pas endavant malgrat tot, sabedors que patirem per superar ports però que la recompensa està just al darrera. Qui troba orígens, crea identitat.

L'Origen de les espècies d'empreses

La teoria de l’evolució de Charles Darwin (1859) suposà tota una revolució en les ciències naturals, que ben mirat potser podem portar al nostre àmbit empresarial i treure’n conclusions.
Explica la teoria, que quan l’entorn canvia ja sigui de forma sobtada o lenta, les espècies es veuen obligades a evolucionar per adaptar-se a la nova situació. D’aquesta dinàmica el mateix Darwin en va anomenar selecció natural. Mentre no hi ha canvi en el medi, les espècies conviuen en un ecosistema on cada una d’elles lluita per al seu dia a dia, però quan hi ha una modificació de l’entorn és quan la supervivència es veu compromesa: o s’adapten o moren.
En el món empresarial passa exactament el mateix. Quan el vent bufa a favor, les empreses competeixen per a fer-se un lloc en els mercats (també en un ecosistema, però de diferent significat), operant en el dia a dia per a esdevenir rendibles i generar així beneficis. Quan l’entorn varia (i ara estem vivint un canvi sobtat com pocs) la cosa pren una altra magnitud. El medi empresarial ha canviat tant que exigeix esforços d’adaptació majúsculs. I com es pot adaptar una empresa? Bàsicament de tres formes: buscar nous medis, reforçar-se o mutar.
Guanyar-se les garrofes en altres països i/o sectors pot ser un bàlsam per moltes empreses que veuen així amplificats els seus mercats, ara bé, caldrà tenir presents quins són els requeriments competitius d’aquests nous entorns i estar molt segur que l’empresa s’hi adaptarà bé. Podríem dir que aquesta és l’opció Pelicà: au que no té inconvenient en emprendre nous camins per satisfer la seva gana, emplenant la seva boca de peix fresc.
Un altre sistema és intentar guanyar múscul i ser molt més fort que qualsevol altre competidor, fagocitant-lo i esdevenir líder d’un mercat que segurament retrocedeix, perquè l’entorn no el deixa créixer. En el cas del medi natural imaginem que determinat animaló, aliment d’alguns altres animals, va en clar declivi per un canvi en la temperatura. Els carnívors que se n’hi alimenten, hauran forçosament de disminuir, per l’escassetat de recursos, entrant així en una guerra a mort que guanyarà el més poderós. Aquesta és la tàctica Lleó.
Per finalitzar quedaria l’opció de mutar, en el sentit de reinventar o introduir innovacions a l’empresa o fins i tot desenvolupar-ne una altre de relacionada però diferent, que s’ajusti als nous condicionants. Aquí fer-ho ràpid, abans que ningú, atorga l’inestimable avantatge del primer. Utilitzar aquesta tècnica pot permetre localitzar el que s’anomena oceans blaus inexplorats, fonts de riquesa i prosperitat. La Balena abans de ser aquàtica era terrestre.
Aquestes, i només aquestes, són les formes de vèncer una crisi. Les tres vies, porten de manera diferent, cap a un increment de la nostra competitivitat: fan les empreses més competents pel nou entorn, en una mena de joc d’acció, reacció i repercussió.
Queda clar doncs, que en un entorn tan turbulent com el que tenim alguna cosa cal fer. Val la pena reflexionar una estona i pensar quina de les vies estem seguint o volem enfilar. Aquest cop crec que la dita després de la tempesta sempre arriba la calma, no es complirà del tot. Després de la tempesta, hi haurà potser, una altra era. Ves que no ens passi com els dinosaures.

Comunitat. Autoestima. Economia,

Quan un observador viatja per països i regions estrangeres, a vagades té la sensació que tot funciona millor a fora que a casa: els carrers són més nets, els trens van a l’hora,la gent compleix les normatives, fins i tot a un nivell més informal, fa goig veure que en segones quines zones, i no necessàriament rurals, es deixen les portes de casa obertes, es pot comprar els diari en quioscos sense vigilar, o els ciutadans es treuen la neu de la vorera sense parar a pensar si els toca o no els toca.

Darrerament existeix un corrent d’opinió que creu que aquests comportaments de confiança tenen un impacte molt notable sobre l’economia d’un país. Sembla que les teories més carregades d’empirisme científic, que de sempre han acompanyat aquesta disciplina, es deixen d’explicar bona part dels motius pels quals una zona genera més riquesa que una altra, més enllà de la seva dotació de recursos i la seva utilització.

Compartir uns valors com a ciutadans,creure en el bé comú, o en definitiva participar en el projecte de societat,  té efectes sobre la confiança en les pròpies persones, empreses i institucions. D’alguna forma, ser una societat cohesionada al voltant d’uns valors, unes formes de fer i sobretot en un mateix entendre del que es socialment desitjable influeix sobre la forma en la que es produirà el desenvolupament econòmic. Evidentment els patrons culturals, autèntiques reminiscències del desenvolupament humà, amb les tradicions i conductes singulars que els sintetitzen, tenen un paper cabdal.  

Estudis recents al Bages, basats en les investigacions de Bengt Johaninsson,  han demostrat quelcom sorprenent: els empresaris bagencs són més transaccionals que relacionals, a diferència dels navarresos per exemple. Entenem per transaccionals aquelles persones que en les seves relacions comercials valoren el preu, la qualitat i el termini de lliurament per sobre de tot. Estan enfocats clarament al benefici a curt termini i si han de regirar cel i terra per comprar a l’altre punta de món en les millors condicions, ho fan. És més, en igualtat de condicions, a vegades prefereixen comprar a fora que a casa, per vés a saber quins motius d’ego empresarial. No és una mica estúpid? Com es pot cooperar així, posem el cas, per comprar una maquinària entre unes quantes empreses que la necessiten i que la podrien compartir? Són pocs els exemples...i moltes les ineficiències. Per altra banda, els empresaris relacionals, valoren molt més la proximitat i la confiança, i fins hi tot són capaços de desistir de buscar millors preus o qualitats, i comprar a la zona on desenvolupen la seva activitat,¡. Per posar un exemple, ras i planer:molts homes som clarament relacionals pel que fa el barber. Anem sempre al mateix, sense preocupar-nos massa de si ho fa bé o malament. Valorem més la relació que la transacció. Les repercussions econòmiques? Si en una zona abunden les relacions tipus transaccionals, la cooperació és més difícil, per bé que les empreses excel·liran en preu, qualitat i servei. En zones més relacionals, la cooperació és més fàcil, les compres i vendes internes abunden, i a base d’interaccions freqüents es va estrenyent la confiança i la exigència (passa allò de “no puc fallar al meu veí”, i les empreses s’esforcen per no decebre, tant en preu com en qualitat). Amb aquesta base espoden construir clústers reals (xarxes d’empreses i institucions especialitzades en algun sector concret com el sanitari, el del metall ,etc..) i per tant facilitar  el competir en els mercats internacionals com una zona, i no com una empresa. Al cap i a la fi, avui dia amb els mercats tan globalitzats, també és una manera intel·ligent de competir, perquè el talent es retè i s’explota a casa.  Dues formes de relacionar-se que expliquen i condicionen la forma de desenvolupar-se econòmicament. Tot sembla indicar que els Bagencs hem de ser més relacionals, ser més comunitat, per defensar-nos i sobretot creure’ns que aquí podem competir contra qui calgui. Un canvi cultural, cert. Un canvi que ves per on, rau en mantenir la singularitat i reforçar la confiança en les nostres potencialitats. En definitiva enfortir l’autoestima, reprendre les xarxes socials i per sobre de tot, valorar i treure pit del què som i d’on venim.

Així doncs, cada vegada que alenteixi el pas per no coincidir amb el veí  a l’ascensor (un comportament típicament català), pensi que potser el primer pas per començar de nou, és dir-li un bon dia ben simpàtic. Darrera aquestes coses, s’amaga també el nostre futur econòmic.