De sempre, la paraula emprenedoria ha estat relacionada amb una persona propensa a la creativitat, a assumir riscos per tirar endavant la seva idea de negoci, moltes vegades no pas per buscar només un benefici econòmic, sinó per autorealitzar-se. Són persones, inquietes, que no entenen la feina si no és per dedicar-s’hi el 100% i que tenen la valuosa virtut de saber veure negoci allà on ningú en veu o crear a partir de res una empresa.
Les últimes investigacions revelen que tothom pot ser una emprenedor, si bé cadascun de nosaltres tenim diferents propensions a emprendre (dels més ocasionals als purs). S’ha vist que hi ha persones que desenvolupen el seu instint emprenedor per necessitat (quan perden la feina i no en troben) i d’altres, senzillament per assolir un grau de benestar al veure complerts els seus objectius. Per tant, l’aspecte cultural i té molt a dir, tot i que d’emprendre també se n’aprèn, i les institucions posen a l’abast de tothom eines (assessorament, formació, incubadores empresarials, etc...) per tal de produir emprenedors, peça bàsica del sistema econòmic que ens regeix.
Però, hi ha una altra tipus d’emprenedors: les empreses. Les empreses de fet, són un conjunt de persones que treballen en una idea que un bon dia va posar en marxa un emprenedor. Amb una mica de sort, el fundador de l’empresa encara és qui la dirigeix i per tant pot transmetre, potenciar o inculcar l’esperit emprenedor a la xarxa social que conforma la organització, i així fer “emprenedoria col•lectiva”. Així doncs, no deixar de ser emprenedor un cop ja s’ha emprès i intentar formular una empresa que no en perdi l’esperit pot ser generador d’avantatges respecte la competència.
Una empresa pot tenir molts motius per ser emprenedora: perquè el negoci tradicional no funciona i ha de buscar altres fonts d’ingressos, perquè vol diversificar el negoci, i potser també el risc, perquè ha vist alguna oportunitat de negoci abans que ningú, etc...
El que és més suggerent és que la empresa ja està “socialitzada” en el món dels negocis, no li és necessària una formació general, ja sap de què va aquest món... i segurament a força d’encert i errada, han après com navegar-hi. A més, normalment comptarà amb recursos (econòmics, materials, immaterials i humans) fruit de la seva activitat principal que li permetran abordar els reptes més innovadors, i per acabar, compta amb el coneixement d’un sector d’activitat (el seu), que li permetrà veure si pot accedir a altres mercats, o si simplement repensant el seu producte pot vendre’l de forma diferent.
Les empreses doncs, tenen seriosos motius per plantejar-se emprendre i les institucions valuoses empreses a qui ajudar a emprendre a part dels emprenedors individuals. Es coneixen tres formes d’aprendre per les empreses: a) innovar. És a dir, treure al mercat una línia de producte nou o innovador, millorar els processos per ser més competitius, etc.... b) Crear una empresa nova independent de la ja establerta que operi en un sector diferent, per bé, que es poden aprofitar les sinergies que se’n deriven i c) la renovació estratègica, que és un canvi de orientació total de l’activitat de l’empresa (passar de vendre ous a vendre ràdios, per exemple).
Aquestes tres tipologies estan ordenades de menys a més radical, però en tot cas, els riscos vindran també pel grau de relació o no relació que hi hagi entre els projectes. Pot semblar que aquesta situació és llunyana a les empreses de casa nostra. Però si fan l’esforç de pensar-hi un xic, trobaran per exemple, una empresa que ha sumat a la seva activitat principal de fabricació de xapa metàl•lica, la producció de peces pel món de l’energia solar (a), una empresa de petits components metàl•lics que n’ha creat una altra d’implants dentals (b) o una empresa que ha passat de fabricar minicotxes a bolquets mecànics (c).
Els projectes innovadors s’han de començar ara, en temps de crisi, ja que quan estiguin llestos ens trobem amb un moment econòmic òptim i mentrestant, la crisi ens ajuda a fer-lo més fort . Fer-ho al revés fóra perillós, no fos cas que ens trobéssim amb un projecte madur en un temps sever, comercialment parlant, llavors ja s’hauria fet el gruix de la inversió, i tindríem problemes.
La reflexió final que se’n pot treure, és que les empreses emprenedores són aquelles que ens faran canviar el teixit productiu, avui massa centrat en la mà d’obra, per un altre de més competitiu, més capital/coneixement intensiu i centrat en el consumidor final. Per aquest motiu, caldria tenir ben present que el suport a les empreses per emprendre haurien de ser com a mínim tan importants com el que reben els emprenedors individuals: d’alguna manera s’actua a un terreny ja abonat, llest per produir fruits a curt termini que revitalitzaran la nostra economia, i amb el suport al emprenedor individual es comença a elaborar un planter que pot donar fruits més a llarg termini.
I és que en aquests moments, és temps d’emprendre.... sigui per vocació o necessitat. Som-hi!
Les últimes investigacions revelen que tothom pot ser una emprenedor, si bé cadascun de nosaltres tenim diferents propensions a emprendre (dels més ocasionals als purs). S’ha vist que hi ha persones que desenvolupen el seu instint emprenedor per necessitat (quan perden la feina i no en troben) i d’altres, senzillament per assolir un grau de benestar al veure complerts els seus objectius. Per tant, l’aspecte cultural i té molt a dir, tot i que d’emprendre també se n’aprèn, i les institucions posen a l’abast de tothom eines (assessorament, formació, incubadores empresarials, etc...) per tal de produir emprenedors, peça bàsica del sistema econòmic que ens regeix.
Però, hi ha una altra tipus d’emprenedors: les empreses. Les empreses de fet, són un conjunt de persones que treballen en una idea que un bon dia va posar en marxa un emprenedor. Amb una mica de sort, el fundador de l’empresa encara és qui la dirigeix i per tant pot transmetre, potenciar o inculcar l’esperit emprenedor a la xarxa social que conforma la organització, i així fer “emprenedoria col•lectiva”. Així doncs, no deixar de ser emprenedor un cop ja s’ha emprès i intentar formular una empresa que no en perdi l’esperit pot ser generador d’avantatges respecte la competència.
Una empresa pot tenir molts motius per ser emprenedora: perquè el negoci tradicional no funciona i ha de buscar altres fonts d’ingressos, perquè vol diversificar el negoci, i potser també el risc, perquè ha vist alguna oportunitat de negoci abans que ningú, etc...
El que és més suggerent és que la empresa ja està “socialitzada” en el món dels negocis, no li és necessària una formació general, ja sap de què va aquest món... i segurament a força d’encert i errada, han après com navegar-hi. A més, normalment comptarà amb recursos (econòmics, materials, immaterials i humans) fruit de la seva activitat principal que li permetran abordar els reptes més innovadors, i per acabar, compta amb el coneixement d’un sector d’activitat (el seu), que li permetrà veure si pot accedir a altres mercats, o si simplement repensant el seu producte pot vendre’l de forma diferent.
Les empreses doncs, tenen seriosos motius per plantejar-se emprendre i les institucions valuoses empreses a qui ajudar a emprendre a part dels emprenedors individuals. Es coneixen tres formes d’aprendre per les empreses: a) innovar. És a dir, treure al mercat una línia de producte nou o innovador, millorar els processos per ser més competitius, etc.... b) Crear una empresa nova independent de la ja establerta que operi en un sector diferent, per bé, que es poden aprofitar les sinergies que se’n deriven i c) la renovació estratègica, que és un canvi de orientació total de l’activitat de l’empresa (passar de vendre ous a vendre ràdios, per exemple).
Aquestes tres tipologies estan ordenades de menys a més radical, però en tot cas, els riscos vindran també pel grau de relació o no relació que hi hagi entre els projectes. Pot semblar que aquesta situació és llunyana a les empreses de casa nostra. Però si fan l’esforç de pensar-hi un xic, trobaran per exemple, una empresa que ha sumat a la seva activitat principal de fabricació de xapa metàl•lica, la producció de peces pel món de l’energia solar (a), una empresa de petits components metàl•lics que n’ha creat una altra d’implants dentals (b) o una empresa que ha passat de fabricar minicotxes a bolquets mecànics (c).
Els projectes innovadors s’han de començar ara, en temps de crisi, ja que quan estiguin llestos ens trobem amb un moment econòmic òptim i mentrestant, la crisi ens ajuda a fer-lo més fort . Fer-ho al revés fóra perillós, no fos cas que ens trobéssim amb un projecte madur en un temps sever, comercialment parlant, llavors ja s’hauria fet el gruix de la inversió, i tindríem problemes.
La reflexió final que se’n pot treure, és que les empreses emprenedores són aquelles que ens faran canviar el teixit productiu, avui massa centrat en la mà d’obra, per un altre de més competitiu, més capital/coneixement intensiu i centrat en el consumidor final. Per aquest motiu, caldria tenir ben present que el suport a les empreses per emprendre haurien de ser com a mínim tan importants com el que reben els emprenedors individuals: d’alguna manera s’actua a un terreny ja abonat, llest per produir fruits a curt termini que revitalitzaran la nostra economia, i amb el suport al emprenedor individual es comença a elaborar un planter que pot donar fruits més a llarg termini.
I és que en aquests moments, és temps d’emprendre.... sigui per vocació o necessitat. Som-hi!
