Caixes que van voler ser bancs, bancs que voldran fer de caixa?

CaixaBank, Catalunya Caixa que serà banc, fusions, adquisicions, intervencions... són conceptes que els últims dies estan a l’ordre del dia de cada conversa, des de les de cafè dels petits estalviadors fins als consells d’administració de grans empreses. Uns canvis tan grossos com els que estem presenciant són tota una novetat a casa nostra, perquè s’estan produint a una enorme velocitat donades les magnituds de les institucions, i és evident que afecten a tots els estrats de la societat, per allò que es diu sempre que la banca és un dels sectors estratègics. La pregunta que caldria fer-nos és com hem arribat fins aquí? Per què toca concentrar bancs i caixes?
Primerament caldria fer una menció al paper històric de les caixes a Catalunya i veure’n els canvis més significatius. Les caixes, en un origen eren organitzacions sense ànim de lucre, de fet van néixer com a caixes d’estalvis i pensions d’alguna ciutat o zona. D’aquesta forma aquestes institucions tenien una clara voluntat de foment de l’estalvi de les persones d’un territori i que a més dedicava els seus excedents a fer obra social.

Cal fer notar, que la pròpia activitat de la caixa ja era social, en el benentès de primar l’estalvi de les persones ajudant-les així a gaudir d’una millor vellesa i ajudar a les classes més populars a accedir a crèdit que els grans bancs els negava. De fet les caixes sorgeixen dels monts de pietat, que practicava empenyoraments. L’empresa també rebia el seu suport, però de forma secundària i sobretot en forma de crèdit a pimes. Eren doncs, entitats financeres arrelades a un territori i a un ideari social operatiu i finalista. Doncs bé, en mica en mica van anar perdent aquesta personalitat, ja sigui per imperatiu legal (iniciada amb la reforma de Fuentes Quintana del 1977, que equiparava bancs i caixes), o per ambició lícita de creixement (que feu trencar el pacte de no agressió entre territoris de cada caixa). Al final de tot plegat, ens trobem que les caixes perden la vocació social en la seva operativa del dia a dia, i s’obliden del “de” per passar a ser CaixaManresa, CaixaTerrassa o CaixaSabadell així tot junt, essent ara únicament una marca comercial, tal i com Jordi Rodó assenyalà ja fa mesos. La diferència, més enllà del tarannà, entre bancs i caixes quedava reservada només a la finalitat dels beneficis, per uns obra social per d’altres dividends.
Tot seguit, el sector es tornà més turbulent que mai. Hipoteques sobredimesionades a persones sospitoses pel que fa la seva capacitat de tornar-les (els Ninja, no income, no job, no assets, segons Leopoldo Abadía) que es transformaren en actius tòxics (deutes i/o immobles devaluats) i que han acabat generant desconfiança entre els propis bancs i caixes per deixar-se diners (per això l’Euribor va mantenir sempre un diferencial gran respecte el tipus d’interès oficial) i que ara s’exhibeixen a molts dels portals on line de pisos i cases, de les mateixes institucions financeres, a preus diguem-ne decreixents. Sembla que en aquesta tendència hi entraren totes les entitats, per bé que algunes més profundament que altres, fins el punt que comprometien la seva solvència. I al tractar-se d’un sector crucial per l’economia del país, els organismes responsables han començat a pressionar i exigir, encara que també a ajudar amb diners de tots, per evitar mals majors, bé, per evitar el gran mal major: la fallida d’alguna entitat que provocaria una transmissió en cadena destructiva per tothom. Vist aquest panorama, i el desgavell que hi havia al sector, (Espanya és l’Estat del món amb més oficines per habitant) comencen els moviments de concentració, en principi per crear entitats financeres més fortes (el famós core capital) i per sumar sinergies pel que fa serveis centrals i xarxa de comercialització. Aquí es podria fer una reflexió, les fusions s’han fet des d’una perspectiva interna (anar a reduir costos, eliminant duplicitats) o de mercat intentant buscat complementarietats de xarxes comercials, i arribar on no s’arribava?. Crec que el raonament anterior dona explica part de la resposta, però temo que no del tot i que hi ha coses que se’ns escapen.
D’alguna forma el procés s’ha anat convertint en inevitable després de cada passa que s’ha fet, ens hi hem anat trobant, però també crec que algunes passes eren com a mínim susceptibles a ser reconsiderades.
Ara serem bancs. Ens diuen que part de l’accionariat serà la fundació de la caixa i que per tant rebrà ingressos en forma de dividends. És una bona manera ja que segurament degut a les segures noves cotes d’eficiència dels bancs, el dividend serà suculent i permetrà continuar fent obra social. Però permeti’m fer una ullada al passat, i recordar amb romanticisme aquella caixa nostra, que tant contribuí al desenvolupament socioeconòmic, ja no a final d’any, sinó en el dia a dia, que és la millor manera de greixar la màquina. Esperem i desitgem que aquell esperit, encomanat per diverses generacions, contagi a les persones que els toca definir les noves entitats. Això ens convé també a tots.

Quina mena de gent som (érem), quina mena de gent necessitem

Agustí Calvet i Pascual, més conegut com a Gaziel, fou un prolífic periodista de la primera meitat del segle passat que ens deixà com herència autèntiques radiografies de la societat del moment, i que malgrat tot, no han perdut ni gota d’actualitat. Gaziel, amb un magnífic assaig anomenat Quina mena de gent som (1944) despullava la forma de pensar i fer dels catalans, enfront altres nacions (algunes properes) i dictaminava, a l’igual que 65 anys més tard el professor Jordi Nadal, que els Catalans érem bàsicament economisites.

Vol dir això que culturalment hem basat la forma d’entendre la vida al voltant dels negocis i guanyar-se el jornal. Diríem que aquesta dimensió de l’activitat humana té més pes que en d’altres nacions, on per exemple l’esperit de conquesta o l’amor propi hi juguen un paper més rellevant. Diu Gaziel que si aquí, diem que la “pela és la pela”, en d’altres terres posen èmfasi en ser el primers malgrat tot: “Val més honra sense barcos, que barcos sense honra”, amb un clar predomini de l’honor per sobre del material. Aquestes raonaments que fa Gaziel, s'emmarquen en l'onada de pensament econòmic institucionalista que arribà a la cúspide l'any 1993, quan es premià a Douglass North amb el Nòbel d’economia. Els institucionalistes són una escola de pensament que argumenta que els costums, entesos com a conjunt de formes d'entendre la vida o les creences que determinen una ideologia, intervenen de forma decisiva en la generació de riquesa.
Sembla doncs que allò tant català del “anar tirant”, sense fer soroll, mirant a llarg termini i fent bossa, per sobre determinats honors considerats secundaris ha funcionat. Ha reeixit perquè aquests valors es fonamentaven sobre l’emprenedoria, l’esforç, la mentalitat oberta al món i el sentit de l’oportunitat.
Joan Salvat-Papasseit va fer fortuna amb aquella frase “qui perd els orígens, perd la identitat”... i potser si que li hem de fer una mica de cas. Són diverses les persones i autoritats que senyalen l’alarmant pèrdua de valors de la nostra societat, i en concret de la nostra gent jove. Quina mena de gent necessitem ara per canviar aquesta tònica que avui ens ofega? Jo diria que la mena de gent que érem, amb una intensificació de tres elements: creativitat, coratge i territori.
Ha quedat més que clar que la forma de competir que darrerament havíem usat ja no serveix, ara toca liderar de nou a nivell global. Una frase que vaig sentir a un vell savi deia que “si vols que et segueixin has d’anar al davant”. És una afirmació d’una lògica irrefutable. Ser el primer vol dir crear. Crear quelcom que esdevingui innovador i per tant tractor de moltes altres activitats. Els països nòrdics se’n van donar compte fa molts anys i ja es poden copsar avui els esplèndids resultats. Per anar davant també cal una certa dosi de valentia i coratge. A vegades cal posar-se davant d’iniciatives noves, sense massa garanties d’èxit, corrent riscos... aquí la mentalitat del principiant és bàsica: potser neòfita però carregada d’il•lusió, ànims i potser una mica d’ inconsciència necessària i màgica. Caure està permès, aixecar-se és obligatori.
Tot això té sentit si tenim en compte la nostra comunitat, De veritat, o prenem consciència que d’aquesta només ens en sortirem amb la nostra gent, o prendrem mal. No esperem que ens vinguin recursos o empreses de fora, seria insensat. Si venen, benvinguts siguin, però l’únic recurs que tenim aquí sóm nosaltres. De la Catalunya Central al món: sense pors, complexes ni inseguretats. Si comencem a creure’ns que podem. Podrem. No els sona això del Podem? No és res més que el convenciment que cal fer un pas endavant malgrat tot, sabedors que patirem per superar ports però que la recompensa està just al darrera. Qui troba orígens, crea identitat.