dilluns, 27 d’abril del 2015

L’estrangulament Millennial


El passat més de gener la  comissària de treball de la Unió Europea, Marianne Thyssen, va alertar que l’atur juvenil a Espanya era insostenible i denunciava que si no es prenien mesures expeditives en aquest àmbit les conseqüències serien duríssimes. En efecte, l’atur entre persones de 16 a 25 anys al conjunt de l’Estat s’enfila fins un 51%, essent de llarg la pitjor taxa de tota la zona euro. En aquests hi ha una bossa gegantina de joves, de diferents perfils i situacions acorralats en un mercat laboral massa rígid i en la majoria de casos inaccessible. Més enllà de veure les causes que han dut a aquesta situació , val la pena reflexionar al voltant dels efectes que induirà tenir la generació més preparada acadèmicament de la història a les portes de la frustració.  



Recentment l’Observatori Català de la Joventut ha publicat un informe on es radiografia  l’atur juvenil a Catalunya. En aquest cas per la franja de 16 a 29 anys,  a finals de 2014 hi havia 202.900 joves sense feina (32.2%). D’aquesta dada, l’atur afecta més als homes , als més joves als sense estudis i als estrangers. Sabem també que entre els joves amb formació post obligatòria l’atur arriba al 24,5%  Malgrat tot, la formació, i més concretament l’altament professionalitzadora,  segueix sent el millor antídot contra l’atur  Aquest últim col·lectiu, les persones més formades té un especial impacte en el desenvolupament econòmic del país.  Són nois i noies que han invertit més anys i recursos en la seva capacitació que cap altra generació, amb la il·lusió de llaurar-se un futur de benestar i que ara es troben amb unes escassíssimes probabilitats de  desenvolupar-se professionalment. Són l’anomenada generació Millennial: joves nascuts entre els 80 i els 90, bastament formats acadèmicament, amb alts coneixements d’anglès i amb poderoses habilitats en les eines Tic. La Cambridge University  ha fet un estudi recent a casa nostra sobre aquest col·lectiu i els resultats deixen garratibat: el 87% creuen que hauran de marxar del seu país per trobar feina, el 83% donen per fet que cobraran menys que els seus pares i el 61% no tenen cap esperança que la situació millori en els pròxims anys. Per acabar,  un 20% ja estan segurs que no tindran cap mena de pensió a la seva jubilació. Davant aquest panorama cal preveure els efectes esdevenidors.
 ¿Què perd un país quan el capital intel·lectual emigra? Perd que  la roda de l’economia  deixa de ser empesa  per els més potents dels impulsors.  Des del punt de vista de la generació de riquesa, la fuga de cervells cap a zones més pròsperes fa que la cristal·lització del coneixement adquirit i l’experiència acumulada desenvolupin  econòmicament les regions receptores, no les emissores. En molts casos emprenedors, científics o enginyers, que amb el seu talent  són l’embrió de les empreses guanyadores del futur: Google, Apple, Amazon i el 44% de les empreses se Silicon Valley han estat creades per immigrants. Cal afegir que les persones que es busquen la vida fora del seu país d’origen deixen a més de cotitzar a la seguretat social i per tant de contribuir a les arques públiques i a les futures pensions.

Pels que es queden aquí, a banda de una frustració vital i una acusada sensació d’engany que afectarà l’autoestima com a societat, l’emancipació s’allarga o en molts casos es fa inviable. A Catalunya només un 21% dels Joves entre 16 i 29 anys han pogut emancipar-se. Amb unes garanties tan precàries és sensat no prendre riscos en la inversió o en la despesa en habitatge, i no cal dir en formar una família, una etapa, aquesta, anomenada de creació del “niu ple” (pares i fills petits) on es registra la despesa més elevada en el cicle de vida familiar, motor inequívoc de qualsevol economia. La propensió a tenir fills se’n ressentirà, afectant a la base de la piràmide de població, comprometent encara més, el futur sistema de pensions.  Vist aquest escenari la paraula estrangulament em ve al cap: una generació estrangulada que alhora estrangula l’economia. Un bucle que tendeix a estrangular-se a si mateix, reduint forçosament el diàmetre de l’Estat del Benestar . Confio que els valents (potser inconscients?)  que es queden aquí, sovint amb feines allunyades de les seves capacitats, i els intrèpids (potser imprudents?) que decideixin tornar perdent bous i esquelles, aconsegueixin trencar aquesta soga que ofega el futur de tots. Els Millennial han encetat malament el mil·lenni, només depèn d’ells arreglar-lo.