dimarts, 11 d’octubre del 2011

Manresa-Paris-Dakar

“Han arribat! Avui també han arribat!” Aquesta frase segur que es va sentir a moltes llars manresanes aquell Nadal del 1989-90. Durant alguns mesos uns menuts cotxes van fer que moltes persones fixessin la seva mirada als camins i dunes de l’Àfrica més profunda. Aquells 4x4 ,els intrèpids pilots i el seu equip, van protagonitzar una de les aventures més apassionants i carregades de simbolisme de l’història de casa nostra. La fita fou de tal magnitud i singularitat que encara avui se’ns eriça la pell al pensar-hi.

Vet aquí que Caixa Manresa (1865-2010) celebrava el seu 125è aniversari i de la mà d’en Jordi Sala d’Accessoris Manresa (avui Sala Team) van tenir la genial idea d’enviar dos cotxes a competir al ral·li París-Dakar en una de les edicions més dures. La cosa no va acabar aquí sinó que es va acordar que s’hi aniria amb un equip 100% bagenc. En Fèlix Salido va ser el director d’equip i després d’un procés de selecció es van elegir en Francesc Selga i en Jordi Torra com a pilots, i a Xavier Roqueta i l’Ignasi Bosch com a copilots. Cal dir que mai havien conduit damunt el desert.
Amb aquest equip humà, carregat d’il·lusió i amb ganes de donar-ho tot, només faltava l’elecció del cotxe. El cop d’efecte el van donar quan van escollir dos Suzuki Samurai versió “long”: el cotxe més petit en cilindrada i dimensió que mai ha corregut aquest ral·li. De fet, els treballs de mecànica havien permès instal·lar dos motors provinents de dos cotxes sinistrats del model Swift, de 1.300 CC i 101 cavalls de potència. Un motor a anys llum dels seus rivals. Expliquen els pilots, que havien de fer hores i hores de conducció amb primera marxa i reductora i que sempre arribaven al camp base poques hores abans de l’inici de la següent etapa. El pressupost era tant petit que en les primeres etapes van trencar un llum de cada cotxe... que no van poder canviar en tot el recorregut provocant que, en les nits al mig del desert, fos necessari que el copilot baixés del cotxe per enlluernar amb un encenedor o llanterna el camí a seguir. Tampoc duien altra sistema de navegació que una simple (una!) brúixola electrònica. Veient aquests recursos molts participants van afanyar-se a avisar a l’equip bagenc que quan s’acostessin per darrera els farien llums perquè s’apartessin i els deixessin passar.
Primera sorpresa: en l’etapa inicial per definir la graella de sortida els nostres marquen el 6è i 10è millor temps. Els participants ho consideren un episodi simpàtic i pronostiquen que aquells adorables Samurais naufragarien al desert en les etapes següents.
Segona sorpresa: els bagencs aconsegueixen arribar al Llac Rosa de Dakar símbol de la darrera etapa, en una cursa amb un 70% d’abandonaments. Només arriben 64 cotxes i ells no son pas els últims. Els petits Suzuki han demostrat una duresa extraordinària. Quan superen la línia d’arribada els aplaudiments i les mostres d’admiració són tant sentides que emocionen a tots els assistents. Després d’una cursa d’11.400 km l’expedició manresana s’adona que han aconseguit una proesa irrepetible.
D’aquesta història se’n poden....bé, se n’han de treure uns aprenentatges aplicables al món empresarial. Com diria Ferran Soriano, la pilota no entra per atzar (tampoc al Bàsquet Manresa) i en aquest cas els cotxes no van arribar a Dakar de miracle. Analitzant-ho, veiem:
1.        Un equip fruit d’una cooperació bagenca impagable. Diferents empreses i institucions aplegades al voltant d’una il·lusió.
2.        Una aposta per la singularitat en els objectius. No s’hi anava a guanyar, sinó a acabar, però no només a acabar sinó amb una personalitat pròpia: sent els més petits en tot. A l’estil manresà. Una diferenciació clau.
3.        Una encertada estratègia en l’elecció dels factors (humans i tècnics), que si bé eren modestos van permetre l’assoliment dels objectius.
4.        D’implementació adequada de la tàctica de carrera: els cotxes sempre anaven junts, mai separats, i s’ajudaven en tot moment... sobretot de perdre de vista el servei d’assistència tècnica durant dies. També va resultar vital aplicar la prudència en el dia a dia.
5.        Una certa evasió de l’entorn. Els comentaris i opinions eren totes en contra. No es va permetre que es perdés la il·lusió, al cap i a la fi, era el combustible més preuat.
6.        I sobretot, una assenyada rauxa o si voleu, un seny arrauxat que va permetre somiar que tot allò era possible.
Vista aquesta experiència, convé considerar-la com a model de referència empresarial bo i entenent que, com diu una cançó infantil que sona a tothora per la televisió  “és millor ser valent que tenir força”. 21 anys després encara trobem reportatges i notícies a internet que recorden com un grup de manresans, l’hivern de 1990, van demostrar al món que utilitzant bé els recursos i amb humilitat però amb ambició, es poden aconseguir fites a priori impossibles. Ara és el moment de recordar-ho, reforçar l’autoestima i albirar el futur amb convicció: ser grans no es qüestió de mida.