Fa aproximadament un any l’expressió “Ni-Ni” va començar a utilitzar-se per referir-se als joves que han fet del “ni treballo, ni estudio” la seva aposta de vida. Podem veure caricatures d’aquestes persones cada dia a la televisió en programes o realities que mostren com nois i noies tiren a la brossa uns preciosos anys de les seves vides, divagant entre dies, omplint hores amb buidor i confiant el seu futur només a l’atzar. En definitiva, un problema d’actitud personal, que neix d’un còctel multifactorial: excessiu paternalisme familiar i institucional, deficient sistema educatiu mancat d’al•licients pels que no volen estudiar, i sobretot una alarmant equivocació en els models de referència que aquests joves prenen, on la percepció de diner fàcil, a vegades fruit de fals reconeixement mediàtic, és el pa de cada dia. Si tot això ho amanim amb una erràtica sensació de “no passa res, tot m’ho solucionaran” tenim el plat servit.
Certament, hi ha una bossa cada cop més important de joves que han decidit viure al dia. Perquè aquest és el drama: viure al dia, sense més il•lusió que la d’arribar al divendres per sortir, posar en pràctica les habilitats socials i refugiar-se la resta de setmana a les seves llars protectores. La manca d’objectius paralitza qualsevol actitud activa, i sense adonar-se’n es planten als 30 anys amb un altre Ni Ni a l’esquena: Ni ofici, ni benefici. Aquest últim més vell que l’anar a peu, però igualment definitori.
Estem perdent una generació? Com és que defugen de la responsabilitat ? Un país pot tirar endavant amb aquesta gent desencantada amb la societat i que s’encanta en els anys crucials pel seu desenvolupament professional?
Sembla que la societat està disposada a premiar aquells que són capaços d’anar tirant sense fer res , a envejar de les persones que a base d’iniciativa han tingut èxit.... i a sepultar a aquells individus que pel que sigui han fracassat. Precisament, no ens adonem que la legitimació hauria de ser just a l’inversa: animar als fracassats, idolatrar als exitosos i recriminar aquells comportaments poc solidaris.
El “tantsemenfotisme” (il•lustrat aquí amb els Ni Ni, però present dia a dia més quotidià) que vivim a la nostra societat és un fet preocupant, perquè donades les circumstàncies, el veritable risc és adoptar una posició passiva, més que voler aportar valor a la comunitat des de les vessants que siguin i que tinguem més properes ( des de l’empresa, des de les associacions, des de la participació ciutadana, etc..) , involucrant-se ens els projectes i sortir d’aquesta onada de sedenterimse vital al qual estem instal•lats. En definitiva comprendre que l’anar tirant , aquell “qui dia passa any empeny” és una transició amb data de caducitat, de cap manera un estratègia d’èxit i molt menys adequada en aquests moments de depressió econòmica. Prendre una perspectiva activa, vol dir segurament sacrifici, dedicació, esforç, tenacitat, i disgustos. Però a llarg termini, quan ens ho mirem de reüll haurem après, que per aconseguir les coses i tirar endavant, cal passar per adversitats insospitades. Això són els famosos valors, que avui sembla que han canviat.
Per tant, es necessària per un costat i com s’ha comentat, una reflexió profunda del que la societat considera models de referència, i per l’altre una especial seguiment d’aquells comportaments negatius que no ajuden millorar la iniciativa personal, és a dir aquells individus (també Ni Ni) que com el gos de l'hortolà, ni mengen ni deixen menjar, en el sentit que són els primers en malveure els emprenedors i esperen la seva caiguda, però són incapaços al mateix temps, de generar res de profit. Fins que això i altres coses no canviïn, seguirem veient, una bona part de la societat adormida, que s’ho empassa tot i que s’autoenganya pensant que les decisions individuals, són només això, individuals. Fer veure això als Ni Ni, potser podria ser un bon començament.
